Eunicella verrucosa | Gorgònia blanca

Tornar enrere

COM LA PODEM IDENTIFICAR

• Color que varia des del rosa salmó fins al groc o blanc
• Pòlips portats per “berrugues” grans
• Arbre molt ramificat, branques curtes i rodones

CARACTERÍSTIQUES

Nom científic: Eunicella verrucosa (Pallas, 1766)
Nom comú: Gorgònia blanca (CA), gorgonia blanca (ES), gorgone verruqueuse, eventail de mer (FR), warty gorgonian (GB), gorgonia verrugosa (I), warzige fächerkoralle (D)
Grup: Octocoralls
Tipus paisatge: Aquesta gorgònia és relativament ciàfila i es desenvolupa sobre substrats durs a la Mediterrània. L’espècie és molt més comuna a l’Atlàntic on és present a partir dels 10 m.
Es pot trobar en un altre lloc que no sigui als descensos, perquè suporta sediments.
Fondària: Entre 35 i més de 100 m
Mides: De 30 a 80 cm
Distribució geogràfica: Aquesta gorgònia és comuna a l’Atlàntic (on es troba des d’Escòcia fins a Angola) i és més rara a la Mediterrània.

DISTRIBUCIÓ A LA NOSTRA COSTA

L’Ametlla de mar, Calafat, Miami Platja, Tarragona, Hospitalet de Llobregat, Barcelona, Mataró, Blanes, Lloret de mar, Tamariu, Begur, Sa Tuna, Palafrugell, l’Estartit, Illes Medes, l’Escala, Cadaqués i Colera.

DESCRIPCIÓ

Aquesta gorgònia té colònies l’alçada de les quals varia de 30 a 80 cm. El cenenquima, és a dir, la part carnosa que cobreix l’eix esquelètic, és de color rosa salmó fins a groc o blanc a l’Atlàntic; i és més aviat blanc a la Mediterrània. Es fixa al substrat mitjançant una ampliació de la seva base. L’arbre és molt ramificat, més sovint en pla, o més rarament en forma de bola (a grans profunditats). Les branques són curtes, rodones i grans.
Els pòlips són de color blanc. La seva part mòbil, anomenada antocòdia, és del mateix color que les branques. Aquests pòlips són portats per “berrugues” (calzes) que són altes i més marcades que en altres espècies (com Eunicella cavolinii), d’aquí el nom de gorgònia berrugosa anomenada en molts altres indrets.

L’organització colonial de diversos milers d’individus o pòlips permet que els aliments capturats per uns pocs alimenten tota la comunitat. La digestió de les partícules només es produeix en contacte directe amb els mesenteris a l’espai buit del pòlip i als canals que els connecten. En aquests, els nutrients suren en forma de molècules. Per tal d’optimitzar les possibilitats de captura, els arbres s’orienten principalment perpendicularment al corrent per tal de captar partícules orgàniques en suspensió (vives o mortes).

En les gorgònies, els sexes estan separats. La fecundació té lloc a la cavitat estomacal de les femelles per produir ous. En l’etapa de la planula, la larva té la forma d’un disc aplanat de 2 a 3 mm, surt de la cavitat gàstrica per assentar-se en un fons favorable. Aquestes larves de planula s’alliberen generalment a finals d’estiu (al juny i juliol, de vegades a l’agost). Aquesta larva nedadora, després d’1 a 4 setmanes de vagar, s’instal·la aleatòriament en el corrent en un lloc favorable per crear una nova colònia. Després de la fixació de l’individu, els tentacles creixen i es produeix la invaginació per formar la cavitat gàstrica. A partir del pòlip inicial o oozoide es desenvolupen estolons buits sobre els quals broten els altres pòlips o blastozoides.
El creixement és lent, aproximadament 1 centímetre per any (per brotació).

Un bon nombre d’epibionts o oportunistes aprofiten les branques de les gorgònies berrugoses per aferrar-se i beneficiar-se de millors possibilitats de captar, en aquest post ben situat, les partícules de nutrients.
Aquests poden incloure anèl·lids ( Sabella discifera ) o anemones ( Amphianthus dohrnii ).
Les algues també poden créixer en aquestes gorgònies.

Els nudibranquis del gènere Duvaucelia com Duvaucelia odhneri són sens dubte els depredadors més coneguts d’aquesta gorgònia. S’emboliquen al voltant de les branques de la gorgònia i tenen apèndixs a l’esquena que semblen pòlips. Les seves urpes també estan embolicades en anelles al voltant de les branques. Sovint es basa en la presència d’embragaments que podem saber que el nudibranqui està present.
A la Mediterrània i l’Atlàntic, fins al Golf de Biscaia, la simnia blanca o Simnia spelta, un gasteròpode notablement mimètic, pon els ous sobre les gorgònies berrugoses de les quals s’alimenta.
Més al nord, una espècie germana té el mateix comportament: la simnia d’Hiscock o Simnia hiscocki. Generalment les parts lliures de l’eix de la gorgona que la simnia haurà despullat són ràpidament colonitzades per oportunistes. Una mica més tard, en determinats casos, la part carnosa de la gorgona pot regenerar parcialment allò que s’ha perdut i cobrir parts necròtiques, sufocant així els epibionts, i després formant creixements les cavitats dels quals estan poblades per una sèrie d’animals que troben un entorn favorable. allà (foraminífers, copèpodes, poliquets, nematodes, percebes) o per altres organismes (diatomees, algues, cianofícies). Les butxaques així formades són autèntics biòtops on es desenvolupen i es reprodueixen molts éssers vius.

ESPECIES SIMILARS

Eunicella cavolinii: Els pòlips d’aquesta espècie són portats per berrugues (calzes) més baixes i menys destacades que les de l’Eunicella verrucosa.
Les colònies joves es poden confondre amb la petita gorgònia Swiftea rosea que té branques d’un color semblant, però aquesta és poc ramificada i té les branques més primes.

Eunicella gazella Studer, 1901.

TAXONOMIA

ANIMALIA (REGNE), CNIDARIA (PHYLUM), OCTOCORALLIA (CLASSE), MALACALCYONACEA (ORDRE), EUNICELLIDAE (FAMÍLIA), EUNICELLA VERRUCOSA (ESPÈCIE).

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

VÍDEOS

FOTOGRAFIES

Tornar enrere