Cavernularia pusilla | Boli de mar – Espècies Marines del Mediterrani

COM LA PODEM IDENTIFICAR

Colònia erecta petita, de forma cilíndrica, de consistència carnos
Colorant blanc, crema, gris o groc pàl·lid, rarament marró-vermell
Grans pòlips blanquinosos, amb 8 tentacles a la mateixa corona
Superfície del tronc puntejada amb petits orificis
Peu, sense pòlips, enterrat en el substrat tou
Viu en fons fangosos o sorrencs-fangosos

CARACTERÍSTIQUES

Nom científic: Cavernularia pusilla (Philippi, 1835)
Nom comú: Boli (CA), (ES), Vérétille naine (FR), Sea pen (GB), (I), (D)
Grup:
Tipus paisatge: Aquesta ploma de mar nana és una espècie rara i localitzada que viu sobre fons fangosos o sorrencs-fangosos entre 7 i 200 m de profunditat, principalment entre 30 i 60 m. A la Mediterrània, les observacions per sota dels 130 metres s’han de considerar ocasionals. Per establir-se, no necessita la presència d’un substrat dur, ni tan sols puntuals. La seva observació de busseig és rara i té lloc de nit. És una espècie nocturna, que roman enterrada al sediment durant el dia.
Fondària: Entre els 7 i els 200 m. Normalment entre 30 i 60 m
Mides: Entre 1,5 i 3,7 cm
Distribució geogràfica: Cavernularia pusilla es troba a la Mediterrània, des de la costa espanyola fins a Egipte, passant per Turquia. Considerada durant molt de temps endèmica de la Mediterrània, aquesta espècie també s’ha observat localment a l’Atlàntic nord-est, des del golf de Biscaia fins al Senegal.

DISTRIBUCIÓ A LA NOSTRA COSTA

Palamós, l’Escala, Roses i Port de la Selva.

DESCRIPCIÓ

La Cavernularia pusilla apareix, de nit, en forma de cilindre, arrodonida a la part superior, i plantada en un substrat solt. Aquesta colònia s’infla després amb aigua perquè té un hidroesquelet. La veretilla nana pot ser blanca, crema, grisa o groc pàl·lid, més rarament marró-vermell. Mesura entre 1,5 i 3,7 cm d’alçada.

La part visible, anomenada tronc o columna vertebral, està coberta de pòlips disposats regularment sobre tota la superfície. En aquesta espècie es poden observar dos tipus de pòlips: autozoides i sifonozoides.

De color blanquinós i més aviat llarg (al voltant de 3 cm), són ben visibles una trentena de pòlips autozoides. Estan compostes per 8 tentacles proveïts de pínnules i alineats sobre la mateixa corona, com en tots els octocorals, i separats per particions gàstriques. Es poden retreure completament dins del cenenquima o parcialment (de 5 a 7 mm de llarg).

Entre els pòlips autozoides, la superfície del tronc està uniformement puntuada amb petits orificis. Aquests són pòlips sifonozoides, d’estructura molt més senzilla que els autozoides. El sifonozoide no té tentacles ni múscul retractor i no té òrgans reproductors. És una mena de sifó especialitzat en els intercanvis respiratoris de la colònia. Absorbeixen l’aigua i la distribueixen per tota la colònia.

L’altra part de la veretilla nana és el peduncle o peu, ancorat al substrat. De forma punxeguda i corbat al seu extrem, no té pòlips (diem que és “estèril”). Representa el 60% de la mida total de la colònia.

Un eix intern de pedra calcària ocupa quasi tota la longitud del tronc. No arriba a l’extrem proximal de la colònia.
Els esclerites presents dins el cenenquima són calcaris, contribueixen a una forma de rigidesa de l’hidroesquelet.

La Cavernularia pusilla s’alimenta de partícules orgàniques presents a l’aigua de mar i que són captades pels pòlips autozoides.

La reproducció de la Cavernularia pusilla és poc coneguda. De les 200 espècies de Pennatularies descrites fins ara (Williams & van der Land, 2001), només s’han realitzat alguns estudis sobre la seva reproducció. Suggereixen que aquest grup d’octocorals és gonocòric a nivell de colònies i es reprodueix sexualment per emissió de gàmetes.
En una colònia de Cavernularia pusilla recollida al novembre a la Costa Blava, són visibles oòcits esfèrics a la base de la cavitat gastrovascular dels autozooides. Gili & Pagès (1987) també van observar oòcits esfèrics de color rosa en una colònia recollida a l’altiplà català, però al juny. Hi ha algunes evidències que els Pennatulars poden tenir una posta d’ous contínua (no estacional) o estacional, generalment durant els mesos d’estiu. El treball de Lopes et al (2012) va demostrar que a Veretillum cynomorium , la posta és estacional amb l’alliberament de gàmetes al juliol, quan la temperatura de l’aigua és més càlida a Caldeira de Troia (estuari del Sado, Portugal). Malgrat aquest únic esdeveniment de posta d’ous, V. cynomorium presenta oòcits durant tot l’any. Edwards & Moore (2008, 2009) també van mostrar el manteniment d’un estoc de petits oòcits durant tot l’any a Pennatula phosphorea i Funiculina quadrangularis. Encara no s’ha fet cap estudi precís per a C. pusilla , però la presència d’oòcits al juny i novembre sembla indicar una situació similar en aquesta espècie.

A causa de la seva morfologia molt especialitzada, els pennatulars es desenvolupen a partir d’un gran pòlip fundador, o oozoide, que s’enfonsarà en el sediment solt gràcies al seu peduncle muscular. Els pòlips es multipliquen clonalment des dels extrems, després s’especialitzen per diferenciació, per reformar una nova colònia. Així, tots els pòlips d’una mateixa colònia són genèticament idèntics al pòlip fundador. Un pòlip es considera un individu.

Alguns llimacs de mar, incloent l’armina tacada i el pleurobranqui de Meckel, s’alimenten dels pòlips de la veretilla.

ESPECIES SIMILARS

Un altre veretilum comparteix la mateixa àrea de distribució: Veretillum cynomorium . Aquest últim és molt més gran que C. pusilla (fins a 50 cm d’alçada), de color groc ataronjat, i té una superfície del tronc marcada amb relleu en línies paral·leles .

Kophobelemnon stelliferum (Muller, 1776) és un altre verete, gran (fins a 75 cm) amb una àmplia àrea de distribució als oceans Atlàntic i Pacífic, que viu entre 25 i 2500 m de profunditat. A la Mediterrània, és possible que hi hagi una altra espècie present i endèmica, Kophobelemnonleucharti Cecchini, 1917. És més petit que K. stelliferum (fins a 25 cm de llargada). Aquestes dues espècies tenen un aspecte característic amb un tronc estret i allargat, sobre el qual es disposen grans pòlips, de vegades superiors als 5 centímetres de llargada.

D’altra banda, un halcyon, Alcyonium palmatum, es caracteritza per tenir un tronc que porta branques secundàries. Es troba principalment en fons fangosos, sorrencs o detrítics, enganxat a objectes durs (còdols o restes de closques). El seu tronc és translúcid a la llum i la seva base blanquinosa està exempta de pòlips.

TAXONOMIA

ANIMALIA (REGNE), CNIDARIA (PHYLUM), octocorallia (subCLASSE), scleralcyonacea (ORDRE), veretillidae (FAMÍLIA), cavernularia pusilla (ESPÈCIE).