Thuridilla hopei | Thuridilla

Tornar enrere

COM LA PODEM IDENTIFICAR

• Cos esvelt
• De color general blavós a porpra, fins i tot negre
• Parapodies plegades sobre el cos enfundat, de la qual emergeix el cap
• Senefa taronja constant al llarg de la parapodia seguit de 2 línies de color
• Dos llargs i robustos rinòfors cefàlics enrotllats en ells mateixos

CARACTERÍSTIQUES

Nom científic: Thuridilla hopei (Verany, 1853)
Nom comú: Thuridilla (CA), Thuridilla (ES), Thridille de hope, Thuridille rayée (FR), Hope’s elysia, Splendid velvet snail, Splendid elysia (GB), Farfalla di mare (I), Pracht-Samtschnecke, Gestreifte Flügelschnecke (D)
Grup: Nudibranquis
Tipus paisatge: Prefereix freqüentar fons rocosos i ben il·luminats on es desenvolupen les plantes. Sovint es troba prop d’algues marrons o verdes
Fondària: Entre els 5 i 40 metres.
Mides: 15 cm.
Distribució geogràfica: Aquesta espècie endèmica és present a tot el mar Mediterrani. A les Açores (on hi ha una població estable i significativa en una llacuna costanera a Fajã de Santo Cristo (illa de San Jorge). Es tracta d’una espècie àmpliament distribuïda per tot el Mediterrani, des d’Espanya fins a Turquia o Israel. Fora d’aquest àrea només ha estat citada a les costes atlàntiques del litoral de Huelva i a la Macaronèsia (Canàries, Açores i Madeira), on els exemplars, que tradicionalment s’havien atribuït a l’espècie caribenya Thuridilla picta (Verril, 1901) pel seu patró de color molt similar, va resultar ser Thuridilla hopei després d’un estudi molecular.

DISTRIBUCIÓ A LA NOSTRA COSTA

A la Península Ibèrica és comuna per tot el litoral tant de la Costa Brava, com del Maresme, així com a diverses localitats al sud de Barcelona. Se l’ha vist al Cap de Salou, Sant Andreu de Llavaneres, Tossa de Mar, Palamós, Tamariu, Sa tuna, l’Estartit, l’Escala, Roses, Port de la Selva, LLançà i Colera.

DESCRIPCIÓ

Els exemplars d’aquesta vistosa espècie solen mesurar entre 15 i 20 mm de longitud, tot i que s’han citat animals de fins a 30 mm (excloent els rinòfors). El cos estret i allargat i la seva coloració general és violeta fosc, quasi negre, amb el peu una mica més clar. Alguns exemplars poden presentar tons marronosos fosc més que violetes. És molt cridanera la coloració de la cara externa dels parapodis on, a més de la coloració violeta fosc, apareix una banda taronja en l’extrem dels parapodis juntament amb bandes de color blau cel irisat i groc. La cara interna dels parapodis és violeta o castany fosc. A les parts laterals del cos hi poden haver taques blanques o de color groc pàl·lid que poden formar una línia longitudinal discontínua. Els rinòfors son llargs i articulats i el seu color és violeta fosc, presentant a la seva superfície interna una banda longitudinal blanc-groguenca irisada, bordejada en ocasions per altres de color blau cel. La boca presenta un cridaner llavi inferior de color taronja. Aquesta coloració envaeix parcialment la regió lateral del cap la qual també presenta taques blau cel. El peu és estret, amb extrems arrodonits. Segons el treball de Furfaro et al., (2014), sembla que els patrons de coloració de la Thuridilla hopei depenen de la fondària en que viuen. Els exemplars d’aigües profundes sembla que tenen una coloració més blavosa i llisa, sense punts, mentre que els d’aigües someres tenen punts i ratlles discontínues en la coloració del cos.

Són individus molt actius i solen trobar-se en roques amb recobriment lagal, tant en parets fotòfiles com en esciàfiles, on abunden hidraris, esponges i briozous. Alguns exemplars poden observar-se també sota pedres. Els parapodis en mantenen adossats sobre els dors de l’animal quan es desplaça i sols es despleguen lateralment quan està en repòs. 

Thuridilla hopei és vegetariana. Es troba freqüentment en algues verdes (sobretot Cladophora vagabunda , Derbesia tenuissima, etc.) de les quals se suposa que s’alimenta.
Com la majoria de sacoglossis, Thuridilla hopei perfora les cèl·lules de l’alga presa, gràcies a que la seva ràdula actua com una serra, un ganivet, per succionar-ne el contingut.

L’espècie és hermafrodita. L’aparellament, descrit per Gascoigne (1985), és recíproc: dos animals uneixen els seus caps pel costat dret, després estenen els seus penis i injecten l’esperma al sac espermàtic de l’altre (anomenat “bursa copulatrix”) que té una obertura externa just darrere de la zona pericardíaca, darrere del cap. El penis, una cosa rara i notable entre els sacoglossos, és de color vermell brillant. No obstant, no hi ha cap connexió interna del sac espermàtic amb la resta del sistema reproductiu, així que encara es desconeix com es fertilitzen els ous.

La posta consisteix en un cable taronja a vermell retorçat, disposat en una gran espiral en sentit contrari a les agulles del rellotge. El color de la posta s’esvaeix a mesura que avança el desenvolupament embrionari. Aquests ous de thuridilla solen estar units a la base d’algues calcàries o d’algues verdes com Flabellia petiolata .
El desenvolupament de les larves és lecitòtrof. És a dir que les larves s’alimenten de les reserves que conté l’ou (probablement el motiu de l’esvaïment progressiu del color dels ous). Al cap d’un temps, uns vint dies a 21 °C, les larves eclosionaran i el seu desenvolupament continuarà fins a l’etapa adulta.

El desenvolupament embrionari de Thudilla hopei ha estat descrit per Thompson i Salghetti-Drioli (1984) com a lecitotròfic (una forma de desenvolupament embrionari en què el rovell d’un ou proporciona tots els nutrients necessaris a l’embrió).

L’espècie té una relació simbiòtica parcial amb les plantes de les quals s’alimenta. En efecte, sabem que Thuridilla hopei conserva els cloroplasts funcionals de les algues que menja (cleptoplàstia) i que aquestes cèl·lules, durant un període determinat, poden proporcionar a l’animal els elements resultants de la fotosíntesi [Marín & Ros 1989].
A més d’aquests cloroplasts metabòlicament útils, Thuridilla hopei també “roba” les substàncies defensives de la planta (diterpernoides de les algues verdes que el sacoglossus tria i modifica principalment) i les utilitza com a element dissuasiu contra els potencials depredadors.

Els sacoglossi recorren generalment a tres mitjans de defensa: ocultació, secreció àcida i prevenció. Això es fa gràcies a la coloració força vistosa, a patrons identificables i aquesta funció s’anomena aposemàtica, és a dir, vol informar als possibles depredadors que l’animal és “inegable”. De fet, la thuridilla recupera elements tòxics de les cèl·lules vegetals de la seva presa i té glàndules dorsals específiques que produeixen secrecions àcides. Però això no el protegeix completament.
Aleshores podem observar que té una lliurea propera als nudibranquis doridians blaus com Hypselodoris fontandraui o H. tricolor que són indigestes i no tenen realment cap depredador conegut. En resum: si la thuridilla es defensa secretant àcid, no obstant això continua sent comestible per a determinats depredadors, a diferència dels doridis els patrons i colors dels quals pren prestats (mimetisme batesià), beneficiant-se així de la seva immunitat.

Com altres sacoglosses, Thuridilla hopei té una ràdula formada per una simple filera de dents. Aquesta ràdula s’adapta a l’alimentació perforant la paret cel·lular de les algues i xuclant fluids interns. Els sacoglossi no tenen mandíbula.
La forma de les dents radulars segueix sent avui un dels millors criteris de diferenciació en la sistemàtica sacoglossa. Cal destacar que la distinció entre els gèneres Thuridilla i Elysia es pot fer utilitzant la morfologia de les dents.

Com en tots els opistobranquis, els rinòfors són òrgans quimioreceptors que permeten detectar molècules químiques presents a l’entorn (aliments, conespecífics, etc.) i moviments de l’aigua (corrents o presència d’un enemic potencial).

Les taques oculars són ulls rudimentaris. Aquests òrgans probablement no són capaços de formar imatges i simplement permeten una diferenciació ombra/llum i potser llum/foscor.

Si determinades espècies d’opistobranquis que porten parapodis en forma d’ala són capaços de “nedar” ( Aplysia sp., Gastropteron rubrum …) i encara que determinades publicacions o determinats llocs consideren que això és possible per a la nostra espècie, sembla poc probable que Thuridilla hopei pot adoptar aquest mode de moviment en l’etapa adulta! 

Com tots els sacoglòssos, la turidil·la no té un plomall branquial, ni cap closca (interna o externa).
La respiració té lloc a través del tegument.

ESPÈCIES SIMILARS

Les possibles confusions són limitades perquè no hi ha espècies properes realment semblants en color a l’àrea de distribució mediterrània.

Quan és blau, un ull no entrenat possiblement pot confondre la thuridilla amb representants del grup dels “doridians blaus” ( Hypselodoris tricolor , H. fontandraui , H. villafranca , etc.) que tenen colors i dibuixos idèntics en línies. Però aquests doridis no tenen parapodis laterals (tenen el dors més aviat pla), tenen un plomall branquial a la part posterior del dors i rinòfors laminats al cap. Tots són molt més grans que l’esvelta Thuridilla hopei .

Una espècie de cefalàspids, Philinopsis depicta (Renier, 1807), també pot generar dubtes perquè de vegades té el cos fosc, a més de parapodis. Aquestes també estan vorejades per dues línies, taronja i blava i sovint estan puntejades amb blanc. Però aquest animal és molt més massiu (60 mm!), Menys esvelt que la thuridilla. Només freqüenta fons sorrencs-fangosos.

En zones fora del Mediterrani, recentment s’ha notificat T. hopei a l’arxipèlag de les Açores i, per tant, cal citar dues espècies del mateix gènere, considerades espècies del Carib però que també s’han registrat a les Açores (Cardona et al. 2011, Malaquias). et al 2011): Thuridilla picta i Thuridilla mazda . Tots dos són molt vistosos, s’assemblen a T. hopei (sobretot a T. picta ) i demanen vigilància.

TAXONOMIA

ANIMALIA (REGNE), MOLLUSCA (PHYLUM), GASTROPODA (CLASSE), SACOGLOSA (SUPERORDRE), PLAKOBRANCHIDAE (FAMÍLIA), THURIDILLA HOPEI (ESPÈCIE).

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

VÍDEOS

FOTOGRAFIES

Tornar enrere