Spicara maena | Caua

Tornar enrere

COM LA PODEM IDENTIFICAR

• Coloració del dors de to verd o blau, sovint intensa.
• Presència d’una taca negra rectangular ben definida als flancs, que pot desaparèixer durant la nit.
• Cap més curt que l’alçada del cos.
• Cos oblong i lleugerament comprès lateralment.
• Línies daurades al dors i punts blavosos als flancs.
• Aleta dorsal contínua, no escotada, amb 11 espines i una dotzena de radis tous.
• Aleta pèlvica amb una espina i 5 radis tous.
• Aleta caudal bifurcada amb lòbuls punxeguts.
• Boca petita, punxeguda i protractil (pot estendre’s cap endavant en forma de tub).
• Mida mitjana de 12 a 20 cm, tot i que alguns mascles poden arribar als 25 cm i tenen una protuberància al clatell.
• Línia lateral contínua des de darrere de l’ull fins a l’aleta caudal.
• Absència d’espines a l’opercle.

CARACTERÍSTIQUES

Nom científic: Spicara maena (Linnaeus, 1758)
Nom comú: Caua, xucla, xucla blanca, xucla vera (CA), chucla, mena, mendola (ES), mendole, mendole commune, amande, chuscle (FR), blotched picarel, big picarel (GB), menola, mennola, mendola, mennula, minnula, spicaro, spigaro (I), laxierfisch, pikarelle (D)
Grup: Peixos ossis
Tipus paisatge: Habita principalment en paisatges marins costaners amb fons diversos, que inclouen fons rocosos amb algues, sorrencs, fangosos i praderies submarines de posidònia. Durant el dia, viu en bancs petits sovint barrejats amb altres peixos com les bogues i les castanyoles. A la nit, es manté immòbil al fons, especialment sobre roques o dins les praderies de posidònia. Aquest tipus d’hàbitat i biòtop li proporciona refugi, alimentació i llocs per a la reproducció.
Fondària: Normalment es troba entre els 5 i 30 metres de profunditat, tot i que a l’hivern pot baixar fins als 200 metres.
Mides: Sol assolir una mida mitjana d’entre 12 i 20 centímetres. Els mascles més grans poden arribar fins als 25 centímetres, i en aquests individus sovint es pot observar una protuberància característica al clatell. Les femelles, en canvi, acostumen a ser més petites i menys altes.
Distribució geogràfica: La xucla (Spicara maena) té una distribució geogràfica que cobreix tota la Medi­terrània, especialment comuna a la zona occidental, a l’Adriàtic i a la mar Egea. També està present a l’Atlàntic oriental, des del Marroc fins a Portugal, així com a les illes Canàries i Madeira. Aquesta àmplia distribució fa que sigui una espècie típica tant de les aigües temperades com subtropicals de la regió.

DISTRIBUCIÓ A LA NOSTRA COSTA

Ampolla, Ametlla de mar, Tarragona, Torredembarra, Vilanova i la Geltrú, Barcelona, Badalona, Mataró, Blanes, Lloret de Mar, Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Palafrugell, l’Estartit, Illes Medes, l’Escala, Roses, Cadaqués, Port de la Selva, Llançà, Colera i Portbou.

DESCRIPCIÓ

La xucla (Spicara maena) és un peix de cos oblong i lleugerament comprès lateralment, amb una coloració que varia entre el blau o verd intens al dors i un ventre argentat. Té línies daurades al dors i punts blavosos als flancs, amb una característica taca negra rectangular ben definida a cada costat del cos, que pot desaparèixer durant la nit. La boca és petita, punxeguda i protractil, capaç d’estendre’s cap endavant en forma de tub. L’aleta dorsal és contínua i no escotada, amb 11 espines i una dotzena de radis tous, mentre que l’aleta caudal és bifurcada amb lòbuls punxeguts. La mida habitual oscil·la entre 12 i 20 cm, però alguns mascles poden arribar als 25 cm i presentar una protuberància al clatell. Les femelles són més petites i menys altes, i la longitud del cap és menor que l’alçada del cos.

Hàbitat

La xucla habita fons rocosos amb algues, fons sorrencs i fangosos, així com praderies submarines de posidònia, normalment entre els 5 i 30 metres de profunditat, tot i que a l’hivern pot descendir fins als 200 metres. Viu en petits bancs sovint barrejats amb altres espècies com les bogues i castanyoles, i durant la nit roman immòbil sobre el fons, preferentment en zones protegides.

Alimentació

Durant el dia, s’alimenta principalment de plàncton, mentre que al capvespre també consumeix petits animals bentònics com crustacis, mol·luscs i vegetació marina.

Reproducció

La xucla és un peix hermafrodita protogínic, és a dir, que comença la seva vida com a femella i es transforma en mascle més endavant. La reproducció té lloc entre la primavera i la tardor, a profunditats de 10 a 20 metres. Durant el període reproductor, els mascles adquireixen una coloració blava més intensa, formen grups i competeixen per atraure les femelles. Aquestes ponen ous adhesius en forats preparats pels mascles, que són immediatament fecundats i després protegits pels mascles.

ESPECIES SIMILARS

Al Mediterrani, durant el busseig recreatiu, la xucla (Spicara maena) pot ser fàcilment confosa amb algunes espècies similars que comparteixen hàbitats i característiques físiques semblants. Les principals espècies que poden portar a confusió són:

La oblada (Oblada melanura), que té un cos similar i també forma bancs, però presenta una taca fosca rodona prop de la base de l’aleta caudal i una coloració més uniforme i menys intensament blava o verda.

La boga (Boops boops), amb un cos allargat i una coloració platejada, però destaca per tenir els ulls grans i una aleta dorsal més alta i escotada, diferent de la de la xucla.

Altres espècies del gènere Spicara, com Spicara smaris o Spicara flexuosa, que presenten diferències en la forma corporal i en els patrons de coloració, però que poden ser difícils d’identificar sense una observació detallada.

Aquestes espècies comparteixen zones costaneres i praderies de posidònia, i es mouen en grups, fet que pot dificultar la identificació en immersions recreatives. Per distingir la xucla, cal fixar-se en la taca negra rectangular als flancs, la coloració blava o verda intensa, i la forma específica de la boca i l’aleta dorsal.

TAXONOMIA

ANIMALIA (REGNE), CHORDATA (PHYLUM), TELEOSTEI (CLASSE), EUPERCARIA INCERTAE SEDIS (ORDRE), SPARIDAE (FAMÍLIA), SPICARA MAENA (ESPÈCIE).

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

VÍDEOS

FOTOGRAFIES

Tornar enrere