COM LA PODEM IDENTIFICAR
- Cos ovalat i totalment pla, adaptat a viure ajagut sobre el fons marí.
- Ulls petits situats al costat dret del cos, ja que descansa sobre el costat esquerre (peix dretà).
- Coloració variable: gris, marró groguenc o blavós, amb taques fosques irregulars que imiten el fons sorrenc o fangós.
- Taca negra ben definida a la part superior de l’aleta pectoral dreta.
- Pot tenir una franja fosca al marge de la cua (aleta caudal).
- Boca petita i arquejada, situada sota els ulls, amb papil·les sensitives per detectar aliment al substrat.
- Es troba gairebé sempre enterrada parcialment a la sorra o fang per camuflar-se.
- Té una actitud discreta, fuig només si se sent amenaçada, amb un moviment ràpid i ondulant.
- És més activa de nit, però es pot observar durant el dia si es presta atenció a formes que sobresurten lleugerament del sediment.
CARACTERÍSTIQUES
Nom científic: Solea solea (Linaeus, 1758)
Nom comú: Llenguado, sola (CA), lenguado (ES), sole commune (FR), common sole, Dover sole (GB), sogliola (I), Seezunge (D)
Grup: Peixos
Tipus paisatge: La Solea solea habita en fons marins sorrencs o fangosos, preferentment en zones costaneres i estuaris, on es pot camuflar fàcilment gràcies al seu cos pla. Es troba en àrees poc profundes, des de la línia de costa fins a uns 200 metres de profunditat, tot i que és més comuna en aigües menys profundes. Aquests biòtops ofereixen el substrat adequat per al seu estil de vida, ja que li permet enterrar-se parcialment per ocultar-se de possibles depredadors. A més, és capaç de suportar salinitats baixes (fins a 10‰), el que li permet viure en estuaris i altres entorns amb fluctuacions de salinitat.
Fondària: Habita principalment en aigües poc profundes, des de la línia de costa fins a uns 200 metres de profunditat. Tanmateix, és més comuna en zones de 20 a 30 metres de profunditat, especialment en fons sorrencs o fangosos.
Mides: La Solea solea pot arribar a mesurar fins a 70 cm de longitud, però les més comunes que es poden observar durant el busseig tenen una mida d’entre 20 i 40 cm.
Distribució geogràfica: Abasta des de les costes de Noruega fins al Senegal, incloent tota la Mediterrània. És especialment comuna a les costes franceses, tant a l’Atlàntic com a la Mediterrània.
DISTRIBUCIÓ A LA NOSTRA COSTA
Ametlla de Mar, Tarragona, Calafell, Cubelles, Hospitalet de Llobregat, Calonge i Roses.
DESCRIPCIÓ
La Solea solea, també coneguda com a llenguado, és un peix pla amb un cos ovalat i totalment pla que li permet viure ajagut sobre el fons marí. El seu cos és gris blavós o marró groguenc, sovint amb taques fosques que la permeten camuflar-se en fons sorrencs o fangosos. El seu musell és arrodonit i la boca és petita, situada al costat esquerre, amb ull dret a sobre. El seu cos presenta una taca negra a la part posterior superior de l’aleta pectoral i una franja fosca a l’extrem de la caudal. La Solea solea és un peix dretà, és a dir, descansa sobre el seu costat esquerre, mentre que els ulls es localitzen al costat dret.
Hàbitat
La Solea solea habita en fons marins sorrencs o fangosos, especialment a les zones costaneres i estuaris. Es pot trobar des de la línia de costa fins a uns 200 metres de profunditat, però és més comuna en profunditats de 20 a 30 metres. Prefereix aigües poc profundes i pot suportar salinitats baixes (fins a 10‰), per la qual cosa es troba en estuaris i altres zones amb fluctuacions de salinitat. Sovint s’amaga parcialment enterrada a la sorra o fang, fet que li permet camuflar-se dels depredadors.
Alimentació
La Solea solea és un carnívor que s’alimenta de petits crustacis, mol·luscs i cucs. Utilitza el seu sentit del tacte i l’olfacte per detectar el menjar al fons marí, gràcies a les papil·les sensitives situades sota el seu musell. Aquesta alimentació es complementa amb una bona capacitat de detecte i captura de preses petites mentre es mou lentament sobre el fons.
Reproducció
La maturitat sexual de la Solea solea es produeix al voltant dels 4 anys. El seu període de reproducció és principalment de març a maig, tot i que pot variar segons la regió. Durant la reproducció, la femella pot pondre centenars de milers d’ous, que mesuren uns 1,5 mm de diàmetre i són pelàgics, gràcies a una gota lipídica que els ajuda a mantenir-se a la superfície i a proporcionar una reserva nutritiva. Un cop eclosionats, els juvenils busquen aigües litorals per créixer i desenvolupar-se fins a arribar a la maduresa sexual.
ESPECIES SIMILARS
Al Mediterrani, hi ha diverses espècies de soles que poden semblar-se a la Solea solea i que podrien portar a confusió durant el busseig. Algunes de les més comunes són:
Solea senegalensis (Llenguado senegalès): El Solea senegalensis és una espècie de llenguado que es caracteritza per tenir un cos pla i ovalat similar a la Solea solea, però amb una diferència clau en el nombre de vèrtebres precaudals, ja que la Solea senegalensis en té 9 mentre que la Solea solea en té 10. La seva coloració és variable, predominant el color marró amb taques fosques irregulars, que li permet camuflar-se en els fons sorrencs i fangosos. Aquesta espècie és més comuna a les costes atlàntiques del sud d’Europa i el nord d’Àfrica, especialment a les aigües més càlides.
Pegusa lascaris (Llenguado nassut): La Pegusa lascaris és una espècie més petita i de forma més compacta que la Solea solea. El seu cos és també pla, amb una coloració que va des del marró clar fins al groguenc, amb taques irregulars de mida petita. Aquesta espècie sovint es confon amb altres soles petites però es pot distingir per la seva mida més reduïda, ja que rarament supera els 20-25 cm. Prefereix viure en fons sorrencs i fangosos a poca profunditat, i és comuna en zones costaneres del Mediterrani.
Buglossidium luteum (Sola groga): La Buglossidium luteum és una espècie de mida petita amb un cos allargat i una coloració que va des de groguenc a marró clar. Les seves taques són petites i menys definides que les de la Solea solea, fet que pot dificultar la identificació. Aquesta espècie sol viure en fons sorrencs o en zones de poca profunditat, i és més comuna en aigües costaneres del Mediterrani, on la seva coloració la fa pràcticament invisible quan està enterrada al fons.
Bothus podas (Tacó): El Bothus podas, conegut com a tacó, té un cos pla i ovalat com la Solea solea, però amb una forma més allargada i més triangular. Una de les característiques més distintives d’aquesta espècie és la taca groga a la cua, que és molt visible i la fa fàcil de reconèixer, especialment si es veu de costat. El seu dors és de color blau intens o marró, amb taques irregulars, i prefereix viure en fons rocosos o mixtos a profunditats poc profundes, a diferència de la Solea solea que es troba majoritàriament en fons sorrencs i fangosos. Aquest peix és comú a les costes mediterrànies.
Aquestes espècies poden ser fàcilment confoses, especialment si no es tenen en compte les diferències subtils en la forma, la coloració o les zones d’hàbitat.
TAXONOMIA
ANIMALIA (REGNE), chorDATA (PHYLUM), TELEOSTEI (CLASSE), PLEURONECTIFORMES (ORDRE), SOLEIDAE (FAMÍLIA), SOLEA SOLEA (ESPÈCIE).
DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

VÍDEOS
FOTOGRAFIES


PREGUNTES FREQÜENTS
Com podem identificar la Solea solea? Fixa’t en el seu cos pla i ovalat, la coloració marronosa o gris blavosa amb taques fosques, la taca negra a la base de l’aleta pectoral, la franja fosca a l’extrem de la cua, el musell arrodonit i la posició dels ulls al costat dret, ja que es tracta d’un peix dretà que descansa sobre el costat esquerre. També observa el seu comportament de camuflatge, sovint mig enterrada al fons sorrenc o fangós.
BIBLIOGRAFIA
GBIF | Global Biodiversity Information Facility
Informes d’aplicació 2013-2018 Directiva Hàbitats i Directiva Ocells
ANEXO 1_Listado Especies Informe PS
Espècies protegides i amenaçades de la fauna autòctona a Catalunya
PECES Y CEFALOPODOS. Estrategias marinas de España