Sepia officinalis | Sepia comuna - Espècies Marines del Mediterrani

COM LA PODEM IDENTIFICAR

Cos aplanat, esquena marbreta amb blanc i marró, ventre blanc
Cap amb 8 tentacles “curts” i 2 “llargs”
Ull gran amb pupil·la en forma de W
Closca calcària interna: “os de sípia”
Aleta ondulant que envolta el cos en tota la seva longitud

CARACTERÍSTIQUES

Nom científic: Sepia officinalis Linnaeus (1758)
Nom comú: Sípia comuna, sipionet (CA), Sepia común, choco (ES), Seiche (FR), Common cuttlefish (GB)
Grup: Mol.lusc
Tipus paisatge: Immersió en sorra, immersió en praderia i nocturna. La sípia s’observa ocasionalment a la roca, però la majoria de vegades es trobarà en fons tous, sorra o grava, en herbes marines o entre algues grans. L’enterrament parcial al sediment és freqüent.
Fondària: Fins als 200 m
Mides: Fins a 65 cm
Distribució geogràfica: Es troba al Mediterrani, Canal de la Mànega, Atlàntic, Mediterrani

DISTRIBUCIÓ A LA NOSTRA COSTA

N’hem vist per la zona de Sant Carles de la Ràpita, Calafat i Ametlla de Mar, Comaruga, Cubelles, la Costa del Garraf, el Prat de Llobregat, Badalona, Mataró, Pineda de Mar, Blanes, Lloret de Mar, Tossa de Mar, Sant Feliu de Guixols, Calonge, Palamós, Palafrugell, Begur, l’Estartit, Illes Medes, l’Escala, Roses, Cadaqués, Port de la Selva, Llança i Colera.

DESCRIPCIÓ

El cos, ample i oblong, aplanat dorsoventralment, la coloració més sovint marbreta amb blanc i marró al dors, més pàl·lid a la superfície ventral, té dues parts principals:

El cap, ben desenvolupat, té 8 tentacles “curts” al voltant de la boca i presenta fileres longitudinals de ventoses, i 2 tentacles “llargs” a l’extrem part en una paleta equipada amb ventoses, utilitzades per capturar les preses, generalment retretes i no visibles. Els ulls són grans i tenen una pupil·la característica en forma de “W”.
La resta del cos, fusiforme, està envoltat en tota la seva longitud per una aleta, l’esquena doblegada de l’abric, una autèntica “faldilla” de natació que ondula amb gràcia al voltant de l’animal. Dorsalment, el mantell que cobreix la closca interna calcària o “os de sípia”.

Els individus que es troben amb més freqüència mesuren de 15 a 30 cm (tentacles llargs de la mateixa longitud que el cos, no inclosos). La mida màxima és de 45 cm.

Els mascles es distingeixen de les femelles per la franja dels tentacles més laterals i la part anterior del mantel.

La sípia és un depredador actiu i voraç amb una tècnica de caça formidable. A l’aguait, camuflat per la seva capacitat de camuflatge, projecta els seus dos llargs tentacles cap a la seva víctima. Un cop capturada, la presa és portada a la boca i subjectada pels curts tentacles, després de la injecció de saliva tòxica secretada a les dues glàndules verinoses que té, és tallada per les mandíbules còrnies formant un “bec de lloro” invertit.

Les seves preses són peixos, mol·luscs i crustacis (alevins, gambes, crancs, gasteròpodes, altres cefalòpodes). Els joves no tenen por de depredar animals més grans que ells.

Els depredadors de la sípia són els peixos grans… i altres sípies. Els casos de canibalisme semblen freqüents.

A la primavera els adults migren cap a les aigües superficials, properes a la costa, on es fan festeigs i aparellaments.

La fecundació és interna. El mascle diposita els seus espermatòfors (bulbs allargats que contenen els espermatozoides) a la cavitat pal·leal de la femella mitjançant la inserció del seu tentacle copulador o “hectocòtil“. La fecundació dels òvuls es produeix una hora i mitja després de la còpula. Durant aquest temps, el mascle observa de prop la femella, en una mena de exhibició post-coital, per evitar que un altre mascle s’aparelli i substitueixi els seus espermatòfors pels seus.

És característica la posta anomenada “raïm de mar”: ous negres acabats en punta, reunits en raïms.

Els ous madurs perden la seva coloració negra i s’hi poden veure sèpies joves d’entre 12 i 15 mm.

Tan bon punt eclosionen, són capaços de capturar preses i ja tenen tot un repertori de coloracions.

El creixement de la sípia jove és especialment ràpid. Uns 10 mm per setmana, és visible d’una immersió a una altra. La sípia nascuda a principis de juny aconsegueix els 15 cm a finals d’agost.

Els adults moren després de l’època de reproducció.

Les sípies solen estar aïllades. Es reagrupen en el moment de les exhibicions de festeig on podem veure diversos mascles cortejant la mateixa femella, o bé esperar el seu torn.

Biologia variada

Comportament: La sípia és un animal amb una psique elevada que mostra una gran riquesa conductual.

Homocromia: La sípia adapta constantment el color i la textura de la seva pell, ja sigui per passar desapercebuda en integrar-se amb l’entorn, o per contra per fer-se molt vistosa. Les cèl·lules de colors, els cromatòfors, es poden estendre a la superfície: color fosc, o retraure: color clar, gairebé a l’instant. La pell també pot canviar d’aspecte: llisa o punxeguda amb creixements suaus.

Les emocions o excitações van acompanyades, al cap i a l’esquena, d’ones de senyals de colors. Aquestes modificacions intervenen per provocar por i confusió en preses o depredadors, o per comunicar-se amb altres sípies, especialment durant l’època de cria. Locomoció: La sípia sol moure’s lentament gràcies a les ondulacions de l’aleta que recobreix el cos. També és capaç de moviments extremadament ràpids expulsant sobtadament pel sifó muscular l’aigua continguda a la cavitat pal·leal (cavitat ventral on es banyen les brànquies i on s’obren l’anus i l’orifici genital).

Quan se sent amenaçada, la sípia, com altres cefalòpodes, pot amagar el seu vol expulsant un núvol de tinta negra que enganya el seu atacant. Aquest últim s’atura en el seu atac al núvol de tinta, mentre que la sípia ja està a un metre.

ESPECIES SIMILARS

Aquí tens el text amb les paraules clau en negreta:

Dues espècies de mida reduïda molt més rares però amb idèntica distribució:

Sepia elegant (Sepia elegans de Blainville, 1827) 8 cm màxim, aspecte general molt esvelt, amb una taca dorsal rosa.

Sípia de punxa (Sepia orbignyana de Férussac, 1826) d’uns 10 cm de llarg, color dorsal predominantment rosat o ataronjat, punta del cos punxeguda.

TAXONOMIA

ANIMALIA (REGNE), MOLLUSCA (PHYLUM), CEPHALOPODA (CLASSE), SEPIIDA (ORDRE), SEPIIDAE (FAMÍLIA), SEPIA OFFICINALIS (ESPÈCIE).

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

VÍDEOS

FOTOTOGRAFIES

Fotografia extreta del perfil de Xabier Mina a Flickr

PREGUNTES FREQÜENTS

Com distingir el mascle i la femella de la Sepia Officinalis? Les distingiràs fàcilment perquè els mascles ténen el cos ple de ratlles com les zebres.

Com identificar la Sepia Officinalis? Fixa’t en els tentacles de la sípia, ja que té 8 tentacles curts al voltant de la boca i 2 tentacles llargs a l’extrem de la seva paleta. El cos és aplanat dorsoventralment, amb una coloració marbreta en tons de blanc i marró al dors, i més pàl·lid a la part ventral. També destaca el gran ull amb una pupil·la en forma de W, característica d’aquesta espècie. A més, la sípia posseeix una closca interna calcària, coneguda com a “os de sípia“, que pot veure’s dorsalment, coberta per una aleta ondulant que recorre tot el cos. Aquestes característiques externes, juntament amb el comportament de camuflatge i la seva capacitat per expulsar tinta enfront d’amenaçes, són claus per identificar-la.