Pennaria disticha | Àrbre de Nadal – Espècies Marines del Mediterrani

COM LA PODEM IDENTIFICAR

Grans colònies pinnades amb branques alternes
Tija sòlida, negrosa, que es torna incolora a la punta
Pòlips blancs, uniformement espaiats a cada branca
Diversos anells de tentacles per sobre d’una corona de llargs tentacles filiformes

CARACTERÍSTIQUES

Nom científic: Pennaria Disticha, Goldfuss (1820)
Nom comú: Àrbre de Nadal (CA), Hidroide, Árbol de Navidad (ES), Hydraire arbre de Noël (FR), Feather hydroid (GB)
Grup: Cnidaris
Tipus paisatge: Immersió poc fonda. La Pennaria disticha s’instal·la sobre qualsevol suport, en una zona oberta, on es pot beneficiar d’aigua clara i renovada. Es trobarà sobre substrat dur, però també sobre esponges o ascidies, i pot formar grans grups de tiges sobre qualsevol element fix lleugerament allunyat del fons: cadàvers, pontons, cordes diverses, esponges erectes, altres hidroides. Les herbes marines no hi són aptes, perquè probablement no representen un substrat prou sòlid per permetre l’ancoratge de colònies tan robustes.
Fondària: S’observa tant a prop de la superfície com a 40 m de profunditat.
Mides: Fins a 25 cm
Distribució geogràfica: És una de les espècies hidroides més comunes a les Índies Occidentals, però es troba a tots els mars tropicals i temperats càlids. Es troba a l’oceà Índic, al Pacífic oriental i occidental, a l’Atlàntic oriental i al Mediterrani (l’exemplar tipus de l’espècie també es va recollir a la badia de Nàpols).

DISTRIBUCIÓ A LA NOSTRA COSTA

L’hem trobat per l’Ametlla de Mar i a Tarragona. També se l’ha vist a Barcelona i a Mataró. El GBIF no en té cap més, però segur que n’hi ha a molts més llocs.

DESCRIPCIÓ

Colònies erectes i pinnades (fins a uns vint centímetres) que es desenvolupen a partir d’una xarxa d’estolons arrelats sobre el substrat. La tija principal o hidrocaule és dura i resistent, no ramificada, de color negre a la base i es torna transparent gradualment cap al seu extrem. Aquesta tija és quasi recta, formant una ziga-zaga molt lleugera amb emissió d’una branca lateral (hidròclade) a cada angulació: aquestes branques es formen alternativament a cada costat i en el mateix pla. Són esvelts i força espaciats, amb un perfil força convex (lleugerament arquejat cap a la seva punta). Les branques més llargues són les de la meitat de la colònia, s’afilen cap a la part superior i sovint danyades o falten cap a la base.

La tija i les branques estan cobertes d’un perisarc quitinós que tendeix a aglomerar els petits enderrocs suspesos, que sovint donen un aspecte “brut” a les colònies. Cal mirar aquests hidroides de prop, i si és possible amb una lupa, per descobrir la delicadesa de la seva estructura.

Els pòlips (5 mm per als més grans) semblen “posar-se” a intervals regulars a la part superior dels hidròclades, a l’extrem d’un curt peduncle, que els dóna un aspecte de decoració nadalenca. El perisarc s’atura just a sota de la hidrant que mai es pot retraure a l’interior, com és el cas de tots els Atecates o Gimnoblasts.
Els pòlips tenen forma de pera allargats. La seva part basal, la més ampla, està envoltada per acorona de llargs tentacles filiformes. És just per sobre d’aquests tentacles on els gonòfors broten durant el període de reproducció. Per sobre d’aquesta corona, per tot el cos de la hidrant, hi ha tentacles curts capitats escampats en cercles irregulars. Això dóna una aparença de “pila de plaques” a aquesta part del pòlip.

La Pennaria Disticha s’alimenta de petites preses de zooplàncton capturades a l’aigua pels seus tentacles. Els pòlips són capaços d’atrapar petits crustacis tan grans, i fins i tot significativament més grans que ells mateixos. Els tentacles llargs apropen la presa just contra l’hipòstoma allargat on els tentacles capitats acaben paralitzant-la i introduint-la a la boca.
L’aliment capturat per un pòlip alimentador es distribueix després a tota la colònia, tots els pòlips estan connectats pel cenosarc que forma una xarxa de tubs comunicants entre ells.

Cada colònia és masculina o femenina. No hi ha pòlips reproductors especialitzats.
Durant els mesos càlids, els brots de meduses apareixen directament sobre els pòlips, just per sobre de la corona dels tentacles aborals filiformes. Aquests cabdells es converteixen en típiques petites anthomeduses (eumedusoides).
Aquestes anthomedusas poden o no desprendre’s del pòlip i portar una vida planctònica curta, reduïda a l’única funció de reproducció. Fins i tot passa que els gàmetes maduren i s’alliberen a l’aigua mentre el brot de la medusa (gonòfor) encara està unit al pòlip.
La fecundació té lloc en aigües obertes, les larves ciliades (planula) s’instal·laran sobre el substrat i donaran lloc a una nova colònia, ja sigui mascle o femella.

A la Mediterrània, és menjat per nudibranquis incloent Flabellina affinis.

El creixement de la colònia, en alçada (allargament de l’hidrocaule) o en amplada (allargament dels hidroclades) es fa segons el mateix mode: els nous pòlips brot d’una zona de creixement situada just per sota del pòlip terminal.
En conseqüència, el pòlip més gran d’una branca és el de l’extrem, el més antic aleshores se situa a la base de la branca, el tercer per ordre de mida se situarà entre aquests dos primers, etc. Per tant, es disposen en ordre de mida decreixent des de la base fins a la punta, excepte l’últim que és sempre el més antic i el més gran.
Aquest mode de creixement (conegut com a “monopodial amb pòlip terminal”) està força estès en altres hidroides com Eudendrium , Bougainvillia.…, però aquí és molt fàcil d’observar donada la mida de les hidrants.

No és realment perillosa, pot deixar records dolorosos per a un bussejador que s’apodera d’una línia d’amarratge infestada de les seves colònies.