Myliobatis aquila | Milana

Tornar enrere

COM LA PODEM IDENTIFICAR

• Musell prominent i arrodonit, semblant al bec d’una àguila (d’aquí el nom).
• Ulls grans i destacats a banda i banda del cap.
• Cos pla i forma de rombe, amb ales (aletes pectorals) amples i punxegudes.
• Cara dorsal fosca (marró fosc o negra) i cara ventral blanca.
• Cua llarga i prima, en forma de fuet, sovint dues vegades més llarga que el cos.
• Espina verinosa a la cua (1 o 2), darrere de l’aleta dorsal.
• Sense aleta caudal visible, però sí una aleta dorsal petita i reculada.
• Mida considerable: pot arribar a 1 metre d’envergadura i fins a 1,8 m de llargada.
• Neda amb moviment elegant i ondulant, com si “volés” sota l’aigua.
• Sovint en aigües properes al fons sorrenc o fangós (bentopelàgica).

CARACTERÍSTIQUES

Nom científic: Myliobatis aquila (Linnaeus, 1758)
Nom comú: Milana comuna, bon Jesús (CA), águila marina, gallardón (ES), rale aigle, mourine, aigle de mer (FR), eagle ray, common eagle ray (GB), aquila di mare (I), adlerrochen (D)
Grup: Peixos cartilaginosos
Tipus paisatge: Habita principalment fons sorrencs i fangosos de zones costaneres, sovint acompanyats de praderies de posidònia, entre la superfície i uns 100 metres de profunditat, tot i que pot arribar fins als 300 metres. És una espècie bentopelàgica, la qual cosa significa que, tot i preferir la proximitat del fons, es desplaça activament a diferents nivells de la columna d’aigua. Durant el busseig recreatiu, pot observar-se no només planant elegantment prop del fons, sinó també a pocs metres de la superfície o “volant” al voltant de derelictes i estructures artificials, aprofitant aquests entorns com a llocs d’alimentació o pas. Aquest comportament dinàmic la fa especialment visible en immersions en aigües obertes i clares.
Fondària: Habita a profunditats compreses entre la superfície i aproximadament 300 metres, tot i que és més habitual veure-la en zones poc profundes, entre els 5 i 100 metres, especialment prop de la costa. Aquest rang la fa relativament fàcil d’observar durant immersions recreatives.
Mides: La milana pot arribar a fer fins a 183 cm de llargada total (incloent-hi la cua) i fins a 1 metre d’envergadura (amplada d’ala a ala).

Tanmateix, en immersions recreatives és més habitual trobar individus juvenils o subadults, d’entre 60 i 120 cm de llargada i amb una envergadura de 50 a 80 cm.
Distribució geogràfica: Té una àmplia distribució geogràfica en aigües temperades i càlides de l’Atlàntic oriental i el Mediterrani. Es pot trobar des de les costes del sud d’Irlanda i el Regne Unit fins al Golf de Guinea a l’Àfrica occidental. Al Mediterrani, és àmpliament distribuïda, incloent zones com el Mar d’Alborán, el Llevant espanyol, la costa italiana, les illes Balears, Grècia i la mar Adriàtica. També està present a les illes atlàntiques com les Açores, Madeira, Illes Canàries i Cap Verd, i es pot trobar al sud d’Àfrica, des de Namíbia fins a Moçambic, tot i que de manera menys freqüent. Aquesta espècie és costanera i subtropical, adaptant-se a diversos entorns dins d’aquest rang geogràfic.

DISTRIBUCIÓ A LA NOSTRA COSTA

Ametlla de Mar, Tarragona, Roda de Berà, Sant Andreu de Llavaneres, Mataró, Tossa de Mar, Sant Feliu de Guíxols, Platja d’Aro, Begur, Illes Medes, l’Escala i Roses.

DESCRIPCIÓ

La milana és una espècie de rajada de mida gran que es distingeix per la seva forma característica en forma de rombe, amb unes aletes pectorals molt amples i punxegudes que li donen una aparença d’àguila en vol. El seu cap és gran, amb un musell prominent i arrodonit, similar al bec d’una àguila, i els seus ulls estan situats lateralment. A la part posterior del cos, la rajada té una cua llarga i fina, en forma de fuet, que pot arribar a ser dues vegades més llarga que el cos. La cara dorsal és de color marró fosc a negre, mentre que la cara ventral és blanca. A la cua, presenta un o dos agullons verinosos implantats dorsalment, just darrere de l’aleta dorsal. La milana pot arribar a mesurar fins a 183 cm de llargada total i fins a 1 metre d’envergadura.

Hàbitat

La milana habita en aigües costaneres poc profundes, des de la superfície fins als 300 metres de profunditat, tot i que és més habitual a profunditats entre els 5 i 100 metres. Prefereix fons sorrencs i fangosos, sovint associats amb praderies de posidònia o altres vegetals marins. Aquesta espècie és bentopelàgica, ja que es desplaça a través de la columna d’aigua però tendeix a mantenir-se prop del fons, especialment en zones de fons suau.

Alimentació

La milana és carnívora i s’alimenta principalment de crustacis i mol·luscs, com gasteròpodes, bivalves i cefalòpodes, que captura remenant la sorra amb les aletes. També pot caçar de manera ocasional cucs (poliquets, nemertins) i fins i tot petits peixos. La seva boca està equipada amb una placa dental formada per diverses files de dents, que li permeten triturar eficaçment les closques i les petxines de les seves preses.

Reproducció

La reproducció de la milana és sexual, i té lloc en aigües poc profundes prop del fons. Els mascles arriben a la maduresa sexual a una mida de 40 cm, mentre que les femelles assoleixen la maduresa sexual a uns 50 cm. La reproducció es produeix mitjançant la fecundació interna, amb les femelles que donen a llum a milanetes després d’un període de gestació.

ESPECIES SIMILARS

Al Mediterrani és poc probable trobar una espècie amb la que es pugui confondre. La que podem trobar a la nostra costa és la Aetomylaeus bovinus (Bisbe)

El bisbe, tot i que és més escàs, pot aparèixer a la costa catalana, especialment en zones tranquil·les, sorrencs o amb praderies. És una raia impressionant, amb una envergadura que pot superar els 2 metres, i una presència majestuosa. La seva coloració dorsal marbrada i la seva mida són les principals pistes per diferenciar-la.

TAXONOMIA

ANIMALIA (REGNE), CHORDATA (PHYLUM), ELASMOBRANCHII (CLASSE), MYLIOBATIFORMES (ORDRE), MYLIOBATIDAE (FAMÍLIA), MYLIOBATIS AQUILA (ESPÈCIE).

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

VÍDEOS

FOTOGRAFIES

Tornar enrere