Mola mola | Peix lluna

Tornar enrere

COM LA PODEM IDENTIFICAR

• Gran cos discoïdal (de 50 a 300 cm)
• Aletes dorsals i anals, de bona mida, triangulars, reculades i oposades
• Sense cua, substituïda per una franja simple
• Surt a la superfície
• Pelàgic de mar obert

CARACTERÍSTIQUES

Nom científic: Mola mola (Linnaeus, 1758)
Nom comú: Peix lluna, Bot (CA), Mola, Pez luna (ES), Poisson-lune (FR), Sunfish, Moonfish (GB), Pesce luna (I), Mondfisch, Schwimmender kopf (D)
Grup: Peixos
Tipus paisatge: Encara que és pelàgic, el podem veure prop de la costa sota l’aigua, en posició vertical mentre neda lentament, la seva aleta dorsal emergeix prop de la superfície com l’aleta d’un tauró, o estirada de costat a ras de la superfície deixant-se portar pels corrents. Generalment s’accepta que després omple les seves reserves tèrmiques en ser “banyat pel sol”, cosa que li va valer el nom de peix lluna als països anglosaxons. Pot sondejar profunditats de més de 400 m (filmat a 480 m el 2005).
Fondària: Fins a 400 metres
Mides: Fins a 3 m. Generalmente se’l troba entre 55 i 100 cm.
Distribució geogràfica: Està present a tots els mars tropicals, subtropicals i temperats. Per Europa, és present a la Mediterrània, així com a l’Atlàntic fins a Escandinàvia on el Corrent del Golf de vegades la torna.
A l’Atlàntic occidental, els albiraments van des del Canadà (Terranova), fins al golf de Sant Llorenç a l’estiu fins a l’Argentina.
Al Pacífic, també es troba a Àsia, Austràlia i Amèrica (però no es coneixen avistaments a Nova Caledònia).
La seva baixa densitat de població no impedeix certs aplecs en determinades zones molt concretes, per exemple a l’hivern davant de la costa catalana (penya-segats de l’Escala).

DISTRIBUCIÓ A LA NOSTRA COSTA

El podem trobar a la costa de Tarragonina cap a la primavera-estiu. També se’l veu a la Costa Brava. Se l’ha vista a Salou, Tarragona, Cubelles, Mataró, Arenys de Mar, Lloret de Mar, Tossa de Mar, Sant Feliu de Guixols, Platja d’Aro, Palamós, Llafranc i Tamariu.

DESCRIPCIÓ

El Peix lluna és el màxim representant dels peixos ossis, tot i que el seu esquelet no està completament calcificat, pot arribar als 3 m de longitud durant unes poques tones. Generalment és més petit (55 a 100 cm) i és per la seva silueta particular que notarem aquest singular peix.

Aquest peix de cos gairebé circular, comprimit lateralment, forma un disc ovoide característic. Molt aparents, les dues aletes dorsal i anal, triangulars, reculades i oposades (col·locades oposades al disc del cos), serveixen de rems verticals síncrons. Hi ha de quinze a divuit espines toves dorsals i de catorze a disset espines toves per a l’aleta anal. El cos és més allargat en adults joves on la longitud és aproximadament 1,5 vegades l’alçada, el cos esdevé gairebé circular només en individus més grans.

A totes les edats, l’alçada, incloses les aletes dorsal i anal, és superior a la longitud d’aquest Peix lluna.

Un serrell actua com una aleta caudal. Al Mola mola podem observar l’absència de cèl·lules de Mauthner (a nivell del nervi cranial VII) l’activitat de les quals té un paper important en la locomoció. La seva reduïda regió caudal li permet nedar lentament, tot i que és capaç d’iniciar bruscament gràcies a una gran amplitud de curvatura corporal. Les aletes pectorals són petites, rodones i poc visibles sota l’aigua i les aletes pèlviques estan absents, cosa que de vegades li va valer la qualificació de sense cames.

Les obertures branquials petites i semblants a porus estan situades anteriorment a la base de les aletes pectorals.

La Mola mola pertany a l’ordre dels tetraodontiformes perquè les seves dents i les seves mandíbules estan soldades en un bec format per dues fulles dentals. Més enrere a la gola té arcs de dents arpes en diverses files. La seva boca és petita i poc dividida.

Pel que fa als teguments, els Molidae aparentment no tenen escates (existeixen, però són molt petites i no se superposen). La dermis és gruixuda, rugosa, esquitxada de petits tubercles i coberta amb abundants mucositats. La seva coloració és de tons grisosos blavosos i de color gris-blanc o marró clar més o menys marbrat, les aletes més fosques i el ventre més clar. De vegades té taques clares.

No té bufeta natatòria malgrat els moviments de profunditat significatius.

L’aliment de Mola mola és variat i testimonia la seva presència tant a la superfície com en aigües profundes. Les seves preses més habituals són les meduses, els ctenòfors, les salpes, els calamars, els crustacis, les esponges i el zooplàncton constituïts principalment per larves, a més de peixos petits: la mida de la seva boca és petita en comparació amb la del seu cos. Sovint hi ha un gran nombre de larves d’anguila a l’estómac.

És una de les espècies més fèrtils de Teleosts, la femella posa 300 milions d’òvuls cada any per a una població de baixa densitat. El seu nombre està inversament relacionat amb la seva mida ja que els ous tenen només 0,2 mm de diàmetre.

Les larves es desenvolupen en dues fases: d’una forma comuna, de sobte perden la regió caudal i es cobreixen amb fortes espines que els serveixen per recolzar-les i protegir-les. Després d’una certa vida pelàgica, les espines cauen i es reforma la vora o serrell caudal. El Peix lluna petit és llavors similar a l’adult, però només mesura 2 cm.

Els adults joves sovint es reuneixen a les grans escoles i després es tornen solitaris amb l’edat.

La gruixuda dermis de Mola mola està coberta amb abundants mucositats i alberga una quantitat important de paràsits. Tant intern com extern, un sol peix pot albergar al voltant de quaranta espècies de paràsits. Sembla que les immersions a grans profunditats (fins a més de 400 m) que realitza li permeten desfer-se d’alguns dels seus amfitrions. En això també l’ajuden els peixos petits (en particular la Donzella, els sards, …) que s’alimenten dels seus paràsits i també poden netejar-ne les ferides i alliberar-la de la pell morta. Per accedir a aquestes estacions de neteja, per tant, aquest peix de mar obert arriba ocasionalment a la costa.

ESPECIES SIMILARS

Només coneixem tres (quatre amb les extremadament rares Mola ramsayi ) espècies de molidae al món, dues de les quals són presents al Mediterrani ( Mola mola i Ranzania laevis) :

– Ranzania laevis : molt més petit (mida 80 cm), cos més allargat (el doble de llarg que alt), cua groga, pell bastant llisa i línies platejades al cap. Sovint espècies gregàries presents a la Mediterrània i a l’Atlàntic tropical fins a les illes Britàniques.

– Masturus lanceolatus : similar al peix lluna comú, aquest cosí proper amb grans punts platejats es diferencia d’ell per un punt al centre de la cua truncada i la seva distribució es limita a l’Atlàntic tropical fins a les Açores i Madeira.

– Mola ramsayi : similar al Peix lluna (3 m màxim), de distribució incerta, probablement present a les aigües temperades i tropicals de l’hemisferi sud. Molt extrany.

TAXONOMIA

ANIMALIA (REGNE), CHORDATA (PHYLUM), TELEOSTEI (CLASSE), TETRAODONTIFORMES (ORDRE), MOLIDAE (FAMÍLIA), MOLA MOLA (ESPÈCIE).

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

VÍDEOS

FOTOGRAFIES

Tornar enrere