COM LA PODEM IDENTIFICAR
- Fins a 6 cm de longitud
- De 10 a 12 parells diferents de brànquies en forma de floc distribuïts al llarg del mantell
- Els seus colors varien: groc, taronja, vermell o fins i tot marró fosc
- Els juvenils de blanc a violeta.
- Taques blanques
- Aspecte berrugós
CARACTERÍSTIQUES
Nom científic: Marionia blainvillea (Risso, 1918)
Nom comú: Marionia (CA), Marionia (ES), Marionia, marionia de Blainville (FR), Marionia (GB), Lucama a rete (I), Marionia (D)
Grup: Mol.luscs – Bavoses marines
Tipus paisatge: Viu en aigües poc profundes i circalitorals de 0 a 50 m, aquest nudibranqui es troba en fons rocosos o baixants on pot trobar el seu aliment compost per alcionis i gorgònies.
Fondària: De 0 a 50 m
Mides: 6 cm
Distribució geogràfica: Aquesta espècie es considerava endèmica a la Mediterrània, però s’han observat individus a la costa basca francesa (Hendaia), a Portugal, a Madeira (Wirtz, 1999), a les Açores (Ávila et al., 1998) i fins a Angola. (Gofas et al., 1985).
DISTRIBUCIÓ A LA NOSTRA COSTA
Tossa de mar, Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Illes Medes i Portbou
DESCRIPCIÓ
M. blainvillea és un nudibranqui que pot arribar als 60 mm de llargada quan el cos està completament estirat. El seu cap està amagat per un vel bucal molt desenvolupat. Els rinòfors (els òrgans sensorials) són ramificats, amb caixes curts en forma de trompeta. Al llarg dels costats del cos, la vora del mantell presenta entre 10 i 12 parells de brànquies petites i plomoses. Aquestes brànquies es distribueixen de manera força uniforme al llarg del cos, just darrere dels rinòfors.
Els colors del seu cos són variables i poden ser de groc, taronja, vermell o fins i tot marró fosc, amb un patró de taques blanques irregulars que li confereixen un aspecte lleugerament berrugós. Els individus joves tendeixen a ser més prims i es presenten en colors blancs a violeta amb tons translúcids i una aparença suau.
Aquest nudibranqui és un animal carnívor que utilitza la seva ràdula, una estructura composta per nombroses dents muntades sobre un múscul flexible, per alimentar-se de diverses espècies de cnidaris. Entre les seves preses més comunes es troben els alcionis (com Alcyonium acaule i Alcyonium palmatum), així com diverses espècies de gorgònies, com la gorgona groga (Eunicella cavolinii), la gorgona blanca (Eunicella singularis) i la gorgònia vermella (Paramuricea clavata). Com altres nudibranquis, M. blainvillea sol viure prop dels cnidaris que consumeix.
El canvi de color de l’animal, des de blanc translúcid fins a groc, taronja, vermell o fins i tot marró fosc, es deu probablement a l’absorció dels pigments presents en els alcionis i gorgònies que ingerix.
És un hermafrodita i la seva reproducció és sexual.
ESPECIES SIMILARS
Marionia gemmi (Almon, Perez & Caballer, 2018) és una espècie molt propera a M. blainvillea, però presenta algunes diferències importants en termes de grandària i coloració. A diferència de M. blainvillea, que arriba fins a 60 mm, M. gemmi pot arribar als 200 mm de llargada. La seva coloració és bàsicament crema amb taques de morat i blanc escampades pel cos. Aquesta espècie mai presenta les bandes dorsals de color vermell brillant o taronges que són típiques de M. blainvillea, i les poques bandes transversals blanquinoses que pot tenir M. gemmi són molt diferents. Els rinòfors de M. gemmi són totalment beix, mentre que els de M. blainvillea tenen una coloració més variada.
Duvauicelia lineata és una espècie que també pot ser confosa amb M. blainvillea, especialment els seus juvenils. Aquesta espècie té una coloració que va des de blanc lletós a rosat i no supera els 35 mm de longitud. Té linies blanques que connecten els 6 parells de brànquies, que són primes i una mica plomoses. Els tentacles davanters són ben visibles i no tenen ramificacions. Els rinòfors de Duvauicelia lineata són proporcionalment més llargs que els de M. blainvillea. Aquesta espècie viu a les costes rocoses de l’Atlàntic, tot i que és poc freqüent al Mediterrani. Per la seva forma i coloració, es pot confondre amb un juvenil de M. blainvillea, ja que els juvenils de M. blainvillea són menys ramificats que els adults.
Tritonia hombergi és una altra espècie que pot recordar als juvenils de M. blainvillea. Els joves de Tritonia hombergi són blancs o incolors, mentre que els adults adquireixen una coloració marró amb ratlles blanques. Aquesta espècie pot arribar fins a 200 mm de longitud, i l’adult pot aparèixer el doble de gran que un jove de M. blainvillea. Els adults de Tritonia hombergi tenen més d’una dotzena de parells de brànquies, que són més o menys diferents a les dues vores del mantell. Els rinòfors d’aquesta espècie són més curts en proporció que els de M. blainvillea. Aquest animal es troba a les costes rocoses i els joves es poden confondre fàcilment amb una M. blainvillea de color groc pàl·lid.
Totes aquestes espècies poden ser confoses amb Marionia blainvillea pel seu aspecte general, però les diferències en grandària, coloració i característiques morfològiques com els rinòfors i les brànquies permeten distingir-les.
TAXONOMIA
ANIMALIA (REGNE), MOLLUSCA (PHYLUM), GASTROPODA (CLASSE), NUDIBRANCHIA (ORDRE), TRITONIIDAE (FAMÍLIA), MARIONIA BLAINVILLEA (ESPÈCIE).
DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA
VÍDEOS
FOTOGRAFIES
PREGUNTES FREQÜENTS
Com podem identificar la Marionia Blainvillea? Fixa’t en aquest nudibranqui de fins a 6 cm de longitud, amb una aparició berrugosa i taques blanques en el cos. Els juvenils presenten colors que van de blanc a violeta. Té entre 10 i 12 parells de brànquies en forma de floc, distribuïts al llarg del mantell, que li donen un aspecte característic. Els colors del seu cos poden ser groc, taronja, vermell o marró fosc, i sovint el canvi de color es deu a la ingesta de pigments dels alcionis i gorgònies que consumeix. Es troba en fons rocosos o baixants, en aigües poc profundes, fins a 50 m de profunditat.
BIBLIOGRAFIA
GBIF | Global Biodiversity Information Facility
Informes d’aplicació 2013-2018 Directiva Hàbitats i Directiva Ocells
ANEXO 1_Listado Especies Informe PS
Espècies protegides i amenaçades de la fauna autòctona a Catalunya
PECES Y CEFALOPODOS. Estrategias marinas de España