Homarus gammarus | Llamàntol

Tornar enrere

COM LA PODEM IDENTIFICAR

• Closca blava
• Grans pinces asimètriques amb puntes blanques
• Grans antenes taronges
• Amagat al refugi durant el dia, surt de nit a caçar

CARACTERÍSTIQUES

Nom científic: Homarus gammarus (Linnaeus, 1758)
Nom comú: Llamàntol, llangant (CA), Bogavante, abacanto (ES), Homard européen, homard (FR), Maine lobster, lobster (GB), Lupo di mare, lupidante, elefante di mare, astice (I), Zeekreeft, noordzeekreeft (D)
Grup: Artròpodes – Crustacis
Tipus paisatge: Es troba en fons rocosos de fins a cent metres de profunditat. Durant el dia, viu amagat al seu abric, sovint en falles, forats o naufragis, que reorganitza constantment empenyent el sediment cap a fora amb les seves pinces. A la nit, es pot veure vagant per les roques a la recerca de menjar. És un animal força agressiu, que ataca qualsevol animal més petit que ell. Aquesta agressivitat també es manifesta cap als seus conespecífics, sobretot pels mascles grans per a la defensa de refugis, territoris, batalles de femelles.
Fondària: Entre els 20 i els 100 m
Mides: Fins 60 cm
Distribució geogràfica: La llagosta viu en mars freds i temperats, entre 20 i 100 m de profunditat, des de Noruega fins al Marroc. A la Mediterrània occidental i central i al mar Negre es troba per sobre dels 30 m.

DISTRIBUCIÓ A LA NOSTRA COSTA

Ametlla de Mar, Tarragona, Barcelona, Badalona, Sant Feliu de Guíxols, Platja d’Aro, Palamós, Palafrugell, l’Estartit, Illes Medes, l’Escala, Roses, Cadaqués i Port de la Selva.

DESCRIPCIÓ

Pot arribar als 60 cm i almenys 8 kg, la seva mida mitjana està entre 25 i 50 cm.

La seva closca és blavosa, sovint fosca, amb les puntes blanques de les potes i antenes taronges. El seu cos està format per un cefalotòrax, un abdomen llarg i potent que es plega sobre si mateix en repòs i una cua. Dues grans pinces es troben a la part davantera del cefalotòrax, a diferència de la llagosta, que no en té. Les seves 2 pinces són diferents: la més gran, armada amb dents irregulars, esmola, mentre que l’altra, més fina i armada amb una fila de dents de serra, talla. Es troben a la dreta o a l’esquerra i són especialment potents (vegeu informació addicional).

Els seus ulls estan situats en peduncles mòbils, permetent una visió molt àmplia de 180°.

La llagosta té dos parells d’antenes: les antènules per “l’olfacte”, les grans antena per al tacte (detecció de possibles perills). A més, durant el busseig, podreu observar la llagosta tocant el seu entorn, o fins i tot el bussejador (subjecte a calma i paciència). Els seus apèndixs orals són les mandíbules, maxil·lars i maxil·lars, utilitzats per a la masticació i la circulació de l’aigua a les brànquies. Té una tribuna a la part davantera del seu cap, aquesta està equipada amb espines totes mirades cap amunt. Finalment, la seva cua acaba en un Telson, formant una potent aleta caudal.

Les diferències són visibles entre el mascle i la femella. El mascle té unes urpes grans i un cos prim mentre que la femella té unes urpes més petites i un abdomen més ample.

És un carnívor, consumeix qualsevol animal que pugui dominar o atrapar. Les seves preses acostumen a ser animals de moviment lent, com mol·luscs, cucs i equinoderms, però ocasionalment poden ser crustacis i peixos, animals morts i algues. Després de la muda, es va observar consumint la seva closca, potser per “recuperar” el calci útil per endurir la seva nova closca.

Els seus depredadors són el pop i l’home. Per a la interacció humana, consulteu el capítol “Informació addicional”.

Animal solitari, la llagosta només accepta la presència dels seus companys durant l’època de cria. Els sexes es separen i l’aparellament té lloc després de la muda de la femella, quan la cutícula d’aquesta última encara és tova. Sovint, l’aparellament va precedit de jocs previs i exhibicions de festeig. Gràcies als seus apèndixs abdominals modificats en òrgan copulador, el mascle introdueix els seus espermatozoides al receptacle seminal de la femella, que s’emmagatzema en una butxaca (espermateca).

La femella pot fecundar els seus òvuls amb el mateix espermatozoide durant almenys dos anys successius. Com més gran és la femella, més ous produeix, aproximadament entre 5.000 i 50.000. Es posen entre juliol i desembre i es porten als apèndixs abdominals (pleòpodes) de les femelles durant aproximadament 7 a 10 mesos. 1/3 dels ous es perden durant la incubació. Durant l’eclosió, la femella sacseja els seus pleòpodes per alliberar els ous. Les eclosions, repartides en diversos mesos segons la femella, són màximes entre maig i juny. S’estima que només 2 o 3 individus de la descendència arriben a l’edat adulta.

Les larves alliberades passen per diferents estadis planctònics entre abril i agost durant 1 mes, durant el qual muden 4 vegades abans de convertir-se en postlarves (que s’assemblen a adults petits) i començar una vida bentònica. La temperatura de l’aigua afecta el temps que triguen les larves a patir aquest procés pelàgic. Com més freda sigui l’aigua, més lent és el procés (110 dies a 10 °C, 34 dies a 18 °C). Les larves naden fins al fons i ràpidament troben refugi.

De mitjana, la llagosta muda 10 vegades el primer any, 3 o 4 vegades el segon, 1 o 2 vegades el tercer, només 1 vegada després i després cada vegada amb menys freqüència fins que el creixement s’atura completament.

Aneu amb compte, les pinces poden tallar-se un dit! Així doncs, com a bon bussejador que es respecta, evita tocar-los o agafar-los…

Conveni de Berna (Conveni sobre la Conservació de la Vida Silvestre i dels Hàbitats Naturals a Europa): annex 3 – Espècies protegides.

Conveni de Barcelona (Protocol relatiu a les zones d’especial protecció i la diversitat biològica a la Mediterrània): annex 3 – llista d’espècies l’explotació de les quals està regulada. A Còrsega, prohibició de la pesca de llagosta europea fins al 2012 (caça submarina).

Hi ha una mida del mercat europeu (Reglament (CE) núm. 1967/2006 del Consell, de 21 de desembre de 2006, relatiu a mesures de gestió per a l’explotació sostenible dels recursos pesquers a la Mediterrània) fixada en 300 mm per a la longitud total de l’animal. punta de la tribuna fins a l’extrem del Telson i 105 mm per a la longitud cefalotoràcica (des de la part posterior de l’ull fins a l’extrem del cefalotòrax).

ESPECIES SIMILARS

La llagosta americana Homarus americanus és l’espècie més propera, però es distingeix pel seu color verd fosc a marró (taronja al ventre), les seves urpes són més amples i planes.
El seu rostre té una columna vertebral en la posició inferior, cosa que no és el cas de la llagosta europea. Viu a Amèrica del Nord.

TAXONOMIA

ANIMALIA (REGNE), ARTHROPODA (PHYLUM), MALACOSTRACA (CLASSE), DECAPODA (ORDRE), NEPHORIPIDAE (FAMÍLIA), HOMARUS GAMMARUS (ESPÈCIE).

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

VÍDEOS

FOTOGRAFIES

Tornar enrere