Hippocampus hippocampus | Cavallet de mar

Tornar enrere

COM LA PODEM IDENTIFICAR

• Cresta triangular al cap.
• De 12 a 15 cm de llarg.
• Banyetes (filaments dèrmics per sobre dels ulls)
• 11-12 anells ossis al tronc i 34 a la cua.
• Es mimetitza amb l’entorn: quasi negres, verds, taques de color marró-vermellós, taques blanques i marrons molt fosques.

CARACTERÍSTIQUES

Nom científic: Hippocampus hippocampus (Linnaeus, 1758)
Nom comú: Cavallet de mar, xato (CA), caballito de mar común (ES), museau court, hippocampe chauve, hippocampe commum, hippocampe à nez court, hippocampe à museau court, cheval marin (FR), Short-snouted seahorse, short-nosed seahorse (GB), cavalluccio marino (I), Langschauziges Seepferdchen (D)
Grup: Peixos ossis
Fondària: 0-30 m
Mides: 12-15 cm
Distribució geogràfica: Canal, Atlàntic i Mediterrani

DISTRIBUCIÓ A LA NOSTRA COSTA

Sant Carles de la Ràpita, Calafell, Vilanova i la Geltrú, Mataró, Arenys de mar, Canet de mar, Sant Pol de mar, Malgrat de mar, Blanes, Tossa de mar, Sant Feliu de Guíxols, Platja d’aro, Palamós, l’Estartit, l’Escala, Cadaqués i Colera.

DESCRIPCIÓ

És un peix amb una forma molt diferent, el cap del qual s’assembla al d’un cavall, pot assolir una llargada màxima de 12 a 15 cm. La mida d’un individu és estrictament proporcional a la seva edat, que pot arribar als 4-5 anys. El cos està comprimit lateralment amb una mena d’arc dorsal. El cap forma un angle de 90° amb el cos. Té una mena de cresta triangular, i un contorn de filaments dèrmics per sobre dels ulls, en forma de banyes curtes. Alguns individus adults tenen filaments de pell relativament desenvolupats, possiblement a tot el cos. La presència o absència de filaments no és un criteri determinant de l’espècie, però.

La boca es troba a l’extrem del tub característic dels Syngnathidae, la longitud del qual és de 2 a 2,5 l’alçada.

El seu cos té d’onze a dotze anells ossis al tronc i de trenta-quatre o trenta-cinc a la cua. Aquesta cua prensil és de secció quadrada i permet al cavallet de mar aferrar-se al substrat o abraçar la parella en el moment de la còpula.
Hi ha de setze a divuit espines a la seva aleta dorsal i quatre a l’aleta anal.

La seva coloració és variable, amb possibilitat de mimetisme o homocromia en relació amb l’entorn. Podem veure cavallets de mar quasi negres, o verds, o amb taques de color marró vermellós a les esponges o amb taques blanques i marrons molt fosques a la sorra. Normalment no tenen taques blanques, excepte a les galtes, on dibuixen línies que irradien al voltant dels ulls.

El color dels cavallets de mar varia molt d’un individu a un altre i varia amb el temps. Es deu a la contracció o propagació de les cèl·lules acolorides, els cromatòfors, a la superfície de la pell. El canvi de color pot ser ràpid, en pocs minuts, per control nerviós, o més lent sota influències hormonals. Els colors “disponibles” de cada individu i cada espècie es determinen genèticament. Això permet que un cavallet de mar es integri amb l’entorn; és un mimetisme actiu. El mateix individu vermell entre les esponges vermelles es torna groc sobre una esponja groga unes hores més tard.

El mascle es pot reconèixer per la bossa de cria, que és flàcida o grassa segons les fases reproductives, mentre que la femella manté una cintura esvelta en totes les estacions i un cos normalment anellat. En la fase prèvia a la posta, la femella té l’abdomen arrodonit, però encara és més fàcil de reconèixer perquè es veu clarament la “ruptura” entre l’abdomen i la cua, on la bossa del mascle, fins i tot raquítica, introdueix continuïtat.

Neda lentament, agitant la seva aleta dorsal. Els pectorals situats just darrere de les brànquies s’utilitzen per mantenir-ne el tall. Sovint s’adhereix a herbes o algues. Sovint es representa en posició erecta, però és més probable que estigui estesa sobre la sorra, més o menys enrotllada.
Un caràcter original d’aquest peix és la presència de plaques òssies sota la pell. Aquests formen una autèntica armadura amb cascs angulars. La pell no té escates.

Els ulls dels cavallets de mar tenen una fòvea que els dóna una agudesa visual força superior a la mitjana dels peixos. Són mòbils independentment entre si amb la possibilitat de visió binocular, en relleu, cap endavant, que permet la identificació visual de la presa que s’empassa.

El cavallet de mar té una boca petita, s’alimenta de zooplàncton, petits crustacis, larves de nauplius i ous de peix. i petits crustacis bentònics que es mouen al fons. Sovint se’l veu estirat, la boca a la sorra, buscant la seva presa invisible. S’hi acosta lentament i aprofita la seva mandíbula protràctil a l’extrem del seu tub allargat perpendicular al cos per realitzar un moviment d’aspiració. Es pot veure escopint restes no comestibles xuclades al mateix temps per les seves brànquies.
Només s’alimenta de preses vives.

La gran particularitat del cavallet de mar rau en la seva sorprenent reproducció sense equivalent en el regne animal.

El seu període màxim de posta és des de finals de maig fins a finals de juliol. La reproducció va precedida d’una exhibició llarga i complexa. El mascle allibera l’aigua continguda a la seva bossa de cria apretant-la amb la cua. La femella li transmet els òvuls a través de la seva papil·la genital, es fecunden pel camí. La incubació dels ous a la bossa del mascle dura de quatre a cinc setmanes. Durant aquest període, la bossa de cria del mascle desenvolupa vellositats riques en capil·lars que envolten cada ou fecundat, creant una mena de placenta que nodreix els embrions. Les cries, d’aproximadament 16 mm de mida, són expulsades per fortes contraccions. Hi haurà un centenar de petits cavallets de mar, deixats a la seva voluntat. Es pot dir que el cavallet de mar és “pseudovivípar”. El mode de reproducció, amb còpula interna, peudo-viviparitat amb “naixement” de juvenils capaços de viure en el mateix entorn que els seus pares no afavoreix la barreja genètica d’una piscina a una altra: els cavallets de mar tendeixen a formar races.

La maduresa sexual es produeix al final del primer any, a la primavera.
Es diu que els cavallets de mar són fidels i viuen en parelles tota la vida.

És fortament mimètic amb el seu entorn amb homocromia. La immobilitat i el seu camuflatge li permeten apropar-se, o més ben dit permeten apropar-se sense ser vist, a la presa de la qual s’alimenta.
També ens trobem amb alguns individus la pell dels quals porta hidroides o algues que completen el camuflatge.

LLISTA VERMELLA MUNDIAL DE LA UICN

Aquesta espècie està avaluada a la Llista Vermella Mundial de la UICN (novembre de 2012): DD: Dades insuficients ( hippocampus hippocampus llistat )
Aquesta espècie està protegida o subjecta a regulació:
– A nivell comunitari:
Aplicació de la Convenció sobre Comerç Internacional d’espècies de fauna salvatge i flora amenaçada d’extinció (CITES) (Conveni de Washington) dins de la Unió Europea: Annex B.
– En l’àmbit internacional:
Protocol relatiu a les zones especialment protegides i la diversitat biològica a la Mediterrània (Conveni de Barcelona): Annex II.
Conveni per a la protecció del medi marí de l’Atlàntic nord-est (Conveni OSPAR): Annex V.
Conveni sobre la conservació de la fauna i els hàbitats naturals europeus (Conveni de Berna): annex II.

ESPECIES SIMILARS

Hippocampus guttulatus o ramulosus: Té el tub oral més llarg ( de 3,5 a 4 vegades la seva alçada), presència de taques blanques a tot el cos (no sempre), presència de creixements dèrmics i aleta dorsal amb dinou o més espines.

La distinció és especialment difícil per als joves, que tenen pocs filaments dèrmics i un musell més curt que els adults. El gènere Hippocampus és exclusivament marí i té entre trenta-cinc i més de cinquanta espècies, segons els científics, al món.

TAXONOMIA

ANIMALIA (REGNE), CHORDATA (PHYLUM), TELEOSTEI (CLASSE), SYNGNATHIFORMES (ORDRE), SYNGNATHIDAE (FAMÍLIA), HIPPOCAMPUS HIPPOCAMPUS (ESPÈCIE).

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

VÍDEOS

FOTOGRAFIES

Tornar enrere

Hippocampus hippocampus