Haliotis tuberculata | Sabateta de la Mare de Déu

Tornar enrere

COM LA PODEM IDENTIFICAR

• Closca en forma d’orella
• Closca perforada dorsalment amb alguns forats alineats
• Mida mitjana entre 8 i 11 cm
• Ulls blaus
• Pelatge marró verd decorat amb nombrosos tentacles sensorials
• Només el trobaràs dins d’escletxes i sota de blocs
• El més fàcil és que trobem la seva closca característica, nacarada i amb foradets.

CARACTERÍSTIQUES

Nom científic: Haliotis tuberculata (Linnaeus, 1758)
Nom comú: Sabateta de la Mare de Déu, orella de mar, greixereta (CA), oreja de mar (ES), Ormeau tuberculeux, ormeau de Méditerranée, ormeau orcille de mer, oreille de mer, ourmée, ormet, ormier, six trous, oreille de Vénus, oreille de Saint-Pierre, haliotis (FR), Tuberculate abalone, ormer, Mediterranean ormer, lamellated haliotis, green ormer, European edible abalone, ear shell, geautiful erar-shell (GB), orecchia marina (I), Zee-oor, gewoon zeeoor, gewone zeeoor (D), Mittelmeer-Abalone, mittelländisches Seeohr, Meerohr, gemeines Seeohr,Gemeines Meerohr,Gemeine Abalone (GR)
Grup: Mol.luscs – Gasteròpodes
Tipus paisatge: Li agraden les falles i la part inferior de les pedres,
Fondària: Des de la zona de marea fins a uns 15 metres.
Mides: 8-11 cm
Distribució geogràfica: Es troba per tota la Mediterrània. Es pot observar des de les costes del Canal de la Mànega al nord fins a les del Senegal al sud.

DISTRIBUCIÓ A LA NOSTRA COSTA

Ametlla de mar, Calafat, Hospitalet de l’Infant, Cambrils, Tarragona, Cubelles, Vilanova i la Geltrú, Barcelona, Arenys de mar, Calella, Blanes, Tossa de mar, Sant Feliu de Guíxols, Platja d’aro, Palamós, Tamariu, Fornells, Sa Tuna, Sa Riera, Illes Medes, l’Estartit, l’Escala, Roses, Cadaqués, Port Lligat, Port de la Selva, Llançà, Colera i Portbou.

DESCRIPCIÓ

L’Haliotis tuberculata, també conegut com a sabateta o orella de mar, és un gasteròpode gran que pot assolir una mida adulta d’entre 8 i 11 centímetres. La seva closca és característica, ovalada i allargada, amb una forma que evoca una orella. L’exterior de la closca té un color beix vermellós amb motejat i vetes que presenten costelles radials. Sovint, especialment en els individus més grans, la closca pot estar coberta per organismes incrustants. A la part dorsal, la closca presenta entre 3 i 6 perforacions rodones obertes. L’interior de la closca, quan l’animal està mort, és de color nacrat.

El mantell de l’animal és de color verd marró i té nombrosos tentacles sensorials a la seva perifèria. Alguns d’aquests tentacles són capaços de percebre l’entorn a través de les perforacions dorsals de la closca. A sota de la closca, es poden veure els dos ulls de color blau cel del cap, que està amagat. El peu del mol·lusc és ample i molt potent, el que li permet adherir-se fermament al substrat.

Com a herbívor, l’Haliotis tuberculata s’alimenta principalment de macroalgues marrons, vermelles o verdes, amb una preferència per les algues vermelles que pasta amb la seva ràdula. Els joves s’alimenten de diatomees i algues microscòpiques incrustants.

La reproducció d’aquesta espècie és sexual i els sexes estan separats. Cada femella pot alliberar fins a dos milions d’ous, els quals donaran lloc a larves de trocòfor, seguides per larves de veliger. Aquestes larves, després d’una vida pelàgica de cinc a sis dies, cauen al fons i s’adhereixen al substrat, on començaran a alimentar-se. A mesura que creixen, la seva dieta es diversifica, i el seu creixement és d’uns 1 a 2 centímetres per any. De mitjana, aquesta espècie arriba als 80 mm de longitud a cinc anys.

Les closques d’Haliotis tuberculata sovint són colonitzades per una gran varietat d’organismes epibionts, com ara algues, microorganismes, cucs tubàrics, percebes i briozous.

Aquest gasteròpode és fortament adherit a les roques gràcies al seu peu musculós potent, i sovint es troba sota pedres o en falles de roca durant el dia. Tot i això, de vegades es pot veure desplaçant-se durant el dia a la recerca d’algues per alimentar-se, especialment a l’ombra de les roques. L’Haliotis tuberculata és un animal fràgil i qualsevol lesió pot ser fatal per a ell, ja que és hemofílic. Per tant, no es recomana manipular-lo, ja que fins i tot intentar treure’l del substrat pot ser suficient per matar-lo. També és susceptible a infeccions bacterianes com la causades pel bacteri Vibrio harvey, que poden provocar mortalitats massives, especialment quan la temperatura de l’aigua supera els 16 °C.

Els principals depredadors de l’Haliotis tuberculata inclouen estrelles de mar, crustacis, cefalòpodes com els pops, certs peixos com l’orada, i humans, que el valoren com a un gourmet.

Quan es fa busseig, és molt important no tocar res. Si s’ha mogut alguna roca, és essencial tornar-la a la seva posició original. La part inferior de l’Haliotis tuberculata està colonitzada per organismes vulnerables que no poden sobreviure a l’exposició als corrents o llum. El temps necessari per a la recolonització completa de la superfície de la roca pot ser de fins a 3 anys, i no tornar la roca al seu lloc pot destruir tant aquests organismes com l’hàbitat dels futurs joves d’Haliotis tuberculata.

ESPECIES SIMILARS

Una espècie propera, a la zona de Canàries/Gibraltar, Haliotis coccinea Reeve, 1846, una mica més allargada, també és admesa per alguns autors com a subespècie de H. tuberculata (= H. tuberculata coccinea Reeve, 1846). Però no porta confusió perquè aquesta no es troba a la Mediterrània.

TAXONOMIA

ANIMALIA (REGNE), MOLLUSCA (PHYLUM), GASTROPODA (CLASSE), LEPETELLIDA (ORDRE), HALIOTIDAE (FAMÍLIA), HALIOTIS TUBERCULATA (ESPÈCIE).

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

VÍDEOS

FOTOGRAFIES

Tornar enrere