Epinephelus Marginatus | Mero

Tornar enrere

COM LA PODEM IDENTIFICAR

• Cos ovalat, massiu i robust
• Cap massís i ulls prominents
• Taques clares que irradien al voltant de l’ull
• Una sola aleta dorsal
• Cua arrodonida amb una vora blanca o groga
• Parts posteriors de les aletes dorsal i anal fosques

CARACTERÍSTIQUES

Nom científic: Epinephelus Marginatus (Lowe, 1834) 
Nom comú: Mero, Anfós, Nero (CA), Mero, Mero moreno, Garopa, Chemia marrón, Mero nebuloso (ES), Mérou sombre, Mérou brun, Mérou noir (FR) , Tandbaars, Geelpens, Bruine tandbaars (D), Dusky perch, Dusky grouper (GR), Cemia bruna (IT)
Grup: Peixos
Tipus paisatge: Caracteritzat pel seu gran sedentarisme durant el període estival o en espais protegits, el mero és present en fons rocosos irregulars amb cavitats o coves per a refugiar-se, tot i que també es troba en fons sorrencs al voltant de posidònia i zostera. No li agraden els llocs massa alterats.
Fondària: Entre 5 i 100 m de profunditat.
Mides: Des dels 20 als 140 cm.
Distribució geogràfica: Es troba per tot el Mediterrani i Atlàntic oriental des del sud de Bratanya fins a Sud-àfrica i a l’Atlàntic occidental (Brasi i Bermudes), però no és segur que sigui la mateixa espècie per a l’Atlàntic occidental.

DISTRIBUCIÓ A LA NOSTRA COSTA

L’hem vist a l’Ametlla de Mar, a Tarragona, Cambrils, Torredembarra, Cubelles, Badalona, Premià de Mar, Mataró, Arenys de Mar, Calella, Blanes, Tossa de Mar, Sant Feliu de Guixols i Palamós. A la Costa Brava només en vam trobar un. Al centre de busseig ens van dir que intentaven que fos reserva, almenys una petita zona, per repoblar aquesta espècie. Feia anys que no se’n veien.

DESCRIPCIÓ

El mero és un dels peixos més grans que trobarà el bussejador a la Costa Daurada. També és el peix més simpàtic i emblemàtic de la Mediterrània. És un peix gran de cos ovalat, massís i robust (la seva longitud és inferior a 4 vegades la seva alçada). La seva mida habitual a les nostres aigües oscil·la entre els 20 cm,pels peques a pocs metres de la superfície, i els 80 cm (els individus de 100 cm són força habituals a les zones protegides, com ara el Dragonera. Més excepcionalment també els pots trobar en la mida màxima rondant els 140 cm).
Té un cap massís amb ulls prominents i, com altres meros semblants, 3 espines operculars ben marcades. La seva obertura bucal és molt àmplia, la mandíbula inferior és prominent i al voltant de l’ull s’irradien taques clares (llàgrimes i “Y” que permeten la identificació de cada individu).
L’aleta dorsal única es caracteritza per 11 espines seguides posteriorment de 13 a 16 radis tous. L’aleta anal està armada amb tres espines que són clarament visibles. La cua ampla i arrodonida (aleta caudal) acaba amb una vora blanca clara (també present a les altres aletes). És més fosc, com totes les altres aletes, que el cos.
Té escates petites i àmpliament superposades incrustades en una pell gruixuda. Les aletes pectorals grans i arrodonides estan rematades amb un plec de pell escamosa.
El color és marronós, de vegades de gris fosc a gris clar, fins i tot vermellós amb taques de llum irregulars en “núvols” i de vegades formant bandes de llum verticals i difuses. Els individus grans (mascles vells) són de color marró uniforme. La variabilitat de color del cos és important.

Els juvenils freqüenten biòtops més aviat de tipus escletxes, amb prou feines superen els 15 m de profunditat, per la qual cosa són molt esmunyedissos i, per tant, difícils d’observar. Com a adult, preferirà zones de baixada, coral·lígens o fons rocosos més profunds i irregulars, encara que sempre tendirà a mantenir-se per sobre de la termoclina. Aquestes diferències de biòtops entre els estadis juvenils i adults impedeixen teòricament les trobades entre adults i juvenils.
La fidelitat del lloc és alta per als mascles vells i generalment baixa per a les femelles joves, tot i que serà molt variable segons els llocs i la mida de la població de meros.
Si a l’estiu sembla clar que el mero és molt sedentari i es manté per sobre de la termoclina, el comportament hivernal és molt més variable i dependrà sobretot de la topografia de la zona i de la mida de la població.
S’ha demostrat que a Sicília, a mesura que s’acosta l’hivern, els meros tendeixen a baixar cap a zones de 30 m i més, mentre que aquests mateixos peixos es troben en zones menys profundes durant el període estival (Lembo et al., 1998). D’altra banda, un estudi recent realitzat a la reserva marina de Cerbères-Banyuls mostra un sedentarisme molt elevat entre tots els individus sigui quina sigui l’estació. Quan la temperatura baixa, el peix només tendirà a romandre amagat al seu dormitori (Astruch et al., 2006).

El mero s’alimenta principalment de cefalòpodes (sepies, pops, calamars), crustacis i peixos. Depredador al final de la cadena alimentària, fa el paper de regulador de l’estat de salut de les poblacions (no és l’únic que exerceix aquest paper, sobretot perquè encara és força rar). Caça a l’aguait esperant que les preses arribin a l’abast.
La dieta d’ E. marginatus canvia amb la seva mida. Els meros petits consumeixen primer crustacis petits (isòpodes, amfípodes, gambes), després sobretot crancs, com la Eriphia Verrucosa. Entre 20 i 60 cm, s’alimenten per igual de crancs i peixos, i els mol·luscs només apareixen a la dieta dels individus de més de 30 cm. Els meros més grans (> 60 cm) capturen preferentment mol·luscs cefalòpodes i després peixos.

Espècie protògina hermafrodita (canvia de sexe, primer femella després mascle), esdevé una femella capaç de reproduir-se al voltant dels 4 o 5 anys (uns 40-50 cm). Entre els 10 i els 14 anys (60-70 cm), es produeix un canvi de sexe. Això pot ocórrer abans o més tard segons l’individu, però generalment, al cap de 15 anys (80-90 cm) la majoria dels individus s’han convertit en mascles. El mero acaba així la seva vida en forma de mascle, capaç de reproduir-se durant molt de temps. Els individus més grans poden arribar als 50 anys.
Durant el període de posta, de juliol a setembre, els meros sexualment madurs es reuneixen (unes quantes desenes o fins i tot centenars d’individus) en zones rocoses entre 15 i 30 m de profunditat. I és generalment cap a l’agost a la nit que els meros “decideixen reproduir-se”. Les exhibicions de festeig i l’alliberament de gàmetes només duren uns quants dies.
La primera etapa és la d’aproximació: les desfilades masculines inclinades al costat, col·locades per sobre de la femella. Aleshores la femella comença a aixecar-se, la parella comença una lenta espiral ascendent, el mascle continua la seva exhibició. Aquesta fase es torna a produir després d’un descens. Finalment, a la pujada final d’uns quants metres amb una acceleració brutal, els gàmetes masculins i femenins s’alliberen a les aigües obertes i, finalment, mascles i femelles tornen a les seves ocupacions.
La fecundació es fa en aigües obertes i els ous són pelàgics. L’eclosió es produeix unes quaranta hores després de la fecundació, les larves comencen a alimentar-se al tercer dia.
Després d’una estada pelàgica d’aproximadament un mes, la larva s’ha tornat “competent”: baixarà al fons, agafarà color i agafarà la forma d’un petit mero que començarà la seva vida bentònica en un fons rocós proper a la superfície. i oferint petites cavitats; Aquesta etapa s’anomena reclutament. La primavera següent el mero jove mesura de 5 a 6 cm, creix ràpidament quan l’aigua s’escalfa i arriba a una mida mitjana (longitud total) de 13 cm a l’any d’edat.

La pell dels meros és freqüentment parasitada per anilocres (poll de mar) o copèpodes ( Caligus sp.)

Es tracta d’una espècie patrimonial, un indicador de la qualitat del medi ambient, i sobretot un senyal que la cadena tròfica que la precedeix està en bon estat de salut, essent el depredador de màxim nivell.
La sedentarització de les poblacions de mero està lligada a la qualitat dels llocs que ofereixen recursos adequats d’alimentació i refugi als mascles grans, siguin espais marins protegits o no.
Per apropar-se a aquest peix prudent però curiós bussejant, no us heu de precipitar cap a ell i, si desapareix, espereu trobar-lo… a l’esquena!
El mero és present ocasionalment a les peixateries després de la pesca amb xarxa, cosa que no està prohibida. S’ofereix regularment a la venda a Israel, Turquia, Xipre, Grècia i el Marroc. El seu alt valor comercial afavoreix la caça furtiva.

El GEM i les seves observacions durant els últims 20 anys:

El GEM ( Groupe d’Etude du Mérou ) es va crear l’any 1986. Inclou científics, gestors d’espais protegits i graduats de la FFESSM. Aquí, en resum, la història i les actuacions del GEM, a França.

El mero durant tot l’any al seu entorn natural:
Inicialment vam començar amb preguntes molt senzilles de resoldre. Per exemple, què fan els meros a l’hivern? És cert que si volem conèixer un animal, almenys hem de saber què fa durant tot l’any. Vam ignorar el seu comportament perquè gairebé no els vam veure. Al final es queden on són, no migren (era una hipòtesi) i es queden quiets al fons d’un forat, cacen just a l’alba o al capvespre, període de crepuscle que els permet romandre camuflats i sorprendre els seus. presa.
L’etiquetatge dels meros va demostrar que eren fidels al seu lloc.

Com reconèixer-los?
Un altre problema que va sorgir va ser com identificar-los? També aquí és a través de l’observació in situ que va arribar la resposta, un punt al voltant de l’ull del mero (una llàgrima i una Y) no canvia durant la seva vida, és una marca d’identitat com les nostres empremtes dactilars. El seu patró de vestit no canvia en absolut durant la seva vida, pot tornar-se més lleuger, però fins i tot en el moment del canvi de sexe, segueix sent el mateix. Només els mascles grans i dominants poden tenir una taca platejada a l’esquena.

El cop de sort de principis dels anys noranta:
A la dècada dels vuitanta, ja no veiem meros fora de les zones protegides (i encara només adults), diversos motius ho explicaven: recol·lecció excessiva, contaminació, deteriorament de les condicions ambientals. Des dels anys 90, hem vist el retorn dels joves meros. Captura de “Maurice” (mero juvenil) a les Embiez l’any 92 (feia 2,5 cm, sí, sí).
Expliquem aquest retorn per la conjunció de 3 fets. 

• El lleuger escalfament de l’aigua, les mesures de protecció i la proporció de sexes una vegada més favorables a la reproducció. L’escalfament permet i afavoreix la supervivència i el desenvolupament de les larves.
• Mesures de protecció . La primera moratòria l’any 93 es va renovar l’any 97 i l’any 2002.
• La relació de sexe favorable. Fa falta un mascle dominant amb un harem d’almenys 10 femelles perquè el nostre Don Juan sigui estimulat sexualment.

Només un d’aquests tres factors hauria permès que els meros es restableixessin a les costes franceses; és realment la conjunció dels tres, per casualitat, el que els va permetre sobreviure i, avui, sobretot, reproduir-s’hi.

CONSERVACIÓ I NORMATIVES DIVERSES

Epinephelus marginatus està classificat EN (“En perill”) a la llista vermella mundial de la UICN.
Està inclòs a l’Annex II del Conveni de Barcelona (Protocol relatiu a les zones d’especial protecció i la diversitat biològica a la Mediterrània). També figura a l’Annex II del Conveni de Berna (Conveni sobre la conservació de la fauna i els hàbitats naturals europeus).
A les costes franceses, les moratòries renovables cada 5 anys han estat beneficioses. La primera decisió que el protegeix contra la caça submarina a la costa corsa data de 1980 i es va renovar posteriorment. Al continent, la prohibició de la caça submarina del mero data del 2 d’abril de 1993 (ordre del Prefecte de la Regió), s’ha renovat diverses vegades.
El decret de 30 de desembre de 2002 emès pel prefecte de la regió de Provença-Alps Costa Blava (decret núm. 2002/1113), va especificar això: “La pesca amb ham i la caça submarina del mero – Epinephelus marginatus – estan prohibides a tot el món. Costa francesa de la Mediterrània continental de l’1 de gener de 2003 al 31 de desembre de 2007″. Es va prorrogar en 6 anys, fins al 31 de desembre de 2013, pel decret de 17 de desembre de 2007 (núm. 2007/1140). El 24 de desembre de 2013, el DIRM Méditerranée, per delegació del prefecte de Còrsega i el prefecte de la regió PACA, va signar els decrets més recents de implementació dels nous règims de conservació de mers i corbs , ampliant aquesta moratòria en 10 anys per al mero. 

A les Illes Balears es troben que el protocol actual no és suficient. Només protegeix els meros petits però deix desamparats els exemplars grans.

A la zona d’Andalusia es troben en la mateixa situació. Si no és per les reserves, els meros grans difícilment es troben fora d’elles.

ESPÈCIES SIMILARS

Polyprion americanus, mero basc, a tot el Mediterrani (rar), Atlàntic oriental (rar més enllà del Golf de Biscaia) i occidental (més al nord), de gran mida (80 cm, màxim 200 cm), cap massís amb la part superior lleugerament còncava. Forta cresta òssia horitzontal a la part superior de l’opercle, mandíbules molt destacades.

Epinephelus caninus, mero dèntol, molt rarament observat a poca profunditat i només individus joves, mida màxima superior a 150 cm, canins més desenvolupats que en altres espècies d’Epinephelus, caudaltruncat, coloració fosca i uniforme sense marques distintives, oblics 2 línies més foscos de l’ull a l’opercle. Fons de roca amb sorra o fang.

Mycteroperca rubra , mero reial, mero vermell, a tot el Mediterrani, Atlàntic central oriental i occidental, molt rar a les nostres costes. Més petit (20 a 40 cm, màxim 80 cm), cua truncada, dors marró vermellós fosc i costats més clars amb línies ondulades fosques, fons solitaris, sorrencs i rocosos.

Epinephelus costae , mero ratllat, mediterrani però excepcional a la costa provençal i catalana, de gran mida (30 a 70 cm, màxim 100/140 cm), cos força allargat, vora caudal o còncava truncada en adults, marró groguenc a marró sèpia amb un sèrie de línies longitudinals més fosques al cos i 2 línies fosques i obliqües a l’opercle (joves).

Epinephelus aeneus , mero blanc, més freqüent al sud de la Mediterrània, suposadament present a la costa atlàntica fins a les illes Britàniques.

TAXONOMIA

ANIMALIA (REGNE), CHORDATA (PHYLUM), TELEOSTEI (CLASSE), PERCIFORMIS (ORDRE), SERRANIDAE (FAMÍLIA), EPINEPHELUS MARGINATUS (ESPÈCIE).

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

VÍDEOS

FOTOGRAFIES

Tornar enrere