COM LA PODEM IDENTIFICAR
CARACTERÍSTIQUES
Nom científic: Epinephelus costae (Steindachner, 1878)
Nom comú: Mero ratllat, anfós bord, anfós llis (CA), mero dorado, falso abadejo (ES), badèche, badèche franche (FR) , spitzkopf-zackenbarsch, geistreifter-zackenbarsch (D), goldblotch grouper, golden grouper, striped grouper (GB), cernia dorata, epinefeloa (IT)
Grup: Peixos
Tipus paisatge: El mero ratllat habita en una gran varietat de paisatges submarins, preferint zones rocoses protegides, sorrals prop de roques o zones amb acumulacions de pedres i derelictes submarins. Es pot trobar tant a prop del fons marí com en aigües obertes, sovint amagant-se en esquerdes o anfractuositats quan està a l’aguait.
Fondària: Sol viure a profunditats d’entre 30 i 40 metres, encara que els adults poden aparèixer a tan sols 10 metres, i els juvenils fins i tot més a prop de la superfície.
Mides: El mero ratllat sol tenir una mida d’entre 30 i 40 cm quan es veu mentre es practica busseig, ja que aquestes són les dimensions que solen tenir els juvenils i les femelles adultes més petites.
Tanmateix, l’espècie pot arribar a assolir fins a 140 cm en casos excepcionals, amb els mascles reproductors normalment a partir dels 60 cm. Aquestes grans dimensions són més difícils d’observar, ja que els exemplars grans són menys abundants i més solitaris.
Distribució geogràfica: Té una distribució geogràfica que abasta principalment el Mediterrani i l’Atlàntic Est. Al Mediterrani es troba present a tota la zona oriental (Grècia, Turquia, Israel) i al sud de la zona occidental (Espanya, Algèria, Itàlia), tot i que és poc freqüent a les costes franceses. A l’Atlàntic Est es distribueix des del sud de Portugal fins al Golf de Guinea (Nigèria), incloent-hi les illes de Cap Verd. Aquesta espècie prefereix aigües temperades càlides, tot i que pot aparèixer esporàdicament fora de la seva àrea habitual.
DISTRIBUCIÓ A LA NOSTRA COSTA
Tarragona, Blanes, Sant Feliu de Guíxols, Illes Medes, l’Estartit, Cadaqués i Llançà
DESCRIPCIÓ
El mero ratllat (Epinephelus costae) és un peix de la família dels serrànids, conegut per la seva forma alargada i comprimida lateralment. Té una mandíbula inferior molt proeminenta, característica que el distingeix d’altres espècies similars. El seu cos és més esvelt i allargat, amb una taca daurada darrere del cap que, en alguns individus, pot ser poc visible. Els adults presenten una coloració marró-beix clara, amb 4-5 línies fosques longitudinals a la part superior del cos, mentre que els juvenils tenen ratlles més marcades i una cua lleugerament convexa.
La forma del mero ratllat és allargada i comprimit lateralment, amb una mandíbula inferior proeminente. Els adults solen tenir una coloració marró-beix clar amb ratlles fosques més o menys visibles, mentre que els juvenils tenen una coloració més marcada i un disseny de ratlles més evident. Les taca daurada característica que apareix darrere del cap pot ser difícil de veure en alguns individus. Els adults arriben a una mida de 40 cm a 60 cm, mentre que els mascles reproductors poden superar els 60 cm i, en casos excepcionals, assolir fins a 140 cm.
Hàbitat i distribució
El mero ratllat es distribueix principalment pel Mediterrani i l’Atlàntic Est. Al Mediterrani, es troba a la zona oriental i al sud de la zona occidental, tot i que és poc comú a les costes franceses. A l’Atlàntic Est, la seva presència s’estén des del sud de Portugal fins al Golf de Guinea (Nigèria), incloent-hi les illes de Cap Verd. Prefereix zones com roques, sorrals i derelictes submarins, sovint a profunditats d’entre 30 i 40 metres, tot i que els adults també poden ser vistos a profunditats de només 10 metres. Els juvenils sovint habiten en aigües més superficials.
Alimentació
El mero ratllat és un predador voraç que es nodreix principalment de crustacis, cefalòpodes i peixos. La seva tècnica de caça es basa en l’emboscada, on s’amaga i espera que la seva presa s’acosti per capturar-la. Tot i que no és un peix adaptat per caçar en aigües obertes, també s’han observat comportaments de caça a l’aire lliure.
Reproducció
Aquest peix és un hermafrodita protogínic, el que significa que tots els individus juvenils comencen com a femelles i es converteixen en mascles a mesura que creixen. Aquest canvi de sexe ocorre quan arriben als 60 cm, generalment entre els 4 i 6 anys d’edat. La reproducció té lloc principalment a l’estiu, i la posta es veu influenciada pels cicles lunars. La presència d’un nombre elevat de mascles pot retardar el canvi de sexe de les femelles.
Comportament
El mero ratllat sol ser més solitari i territorial en el cas dels mascles, mentre que les femelles adultes poden ser més disperses. Els juvenils, en canvi, solen formar petits bancs i es mantenen a prop del fons, on són més fàcils d’observar. Tot i que no és un peix excessivament temerós, tendeix a ser difícil apropar-se, ja que no és tan territorial com altres espècies de mero i sol moure’s en aigües obertes.
Conservació i estat de perill
La població del mero ratllat ha disminuït a causa de la intensiva pesca submarina, especialment al Mediterrani, on la seva captura ha afectat la seva presència. Aquesta espècie es considera rarificada a tot el Mediterrani. Tot i que no està en perill crític d’extinció, la seva captura està regulada i es permet només si l’individu mesura més de 45 cm. A l’Atlàntic, és més abundant, sobretot a les costes de l’Àfrica de l’Oest, on també es valora per la qualitat de la seva carn.
ESPÈCIES SIMILARS
El mero ratllat (Epinephelus costae) pot ser confós amb algunes espècies semblants per les seves característiques físiques i el seu aspecte general. Les espècies més comunes amb les quals es pot confondre són:
- Mero (Epinephelus marginatus): Aquesta espècie és força semblant al mero ratllat, però la diferència clau és que el mero brun té una forma més robusta i una col·locació diferent de les línies fosques. A més, el mero brun té una coloració més fosca i no presenta la característica taca daurada darrere del cap.
- Mero rosat (Mycteroperca rubra): El mero vermell (també conegut com a mero reial) és una espècie molt propera al mero ratllat a nivell genètic i de comportament. Les diferències principals són la seva forma més arrodonida i la coloració més intensa, amb tons vermellosos en lloc del marró-beix característic del mero ratllat. Les línies fosques també són menys marcades.
Aquests dos mers són els més similars i poden ser difícils de distingeir a simple vista, però les diferències en la forma del cos, la coloració i les línies longitudinals són elements que permeten identificar-los correctament.
TAXONOMIA
ANIMALIA (REGNE), CHORDATA (PHYLUM), TELEOSTEI (CLASSE), PERCIFORMIS (ORDRE), epinephelidae (FAMÍLIA), EPINEPHELUS COSTAE (ESPÈCIE).
DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA
VÍDEOS
FOTOGRAFIES
PREGUNTES FREQÜENTS
Com podem identificar la Epinephelus costae? Fixa’t en la seva forma allargada i comprimida lateralment, amb una mandíbula inferior molt proeminente. Aquesta espècie té una coloració marró-beix clara amb 4 a 5 línies fosques longitudinals a la part superior del cos, que poden ser més o menys visibles. Un altre tret distintiu és la taca daurada que es troba darrere del cap, que pot ser difícil de veure en alguns individus. El seu cos és esvelt i la cua és clarament concava, característica que el distingeix d’altres espècies de mérou. A més, els juvenils presenten un patró de ratlles més marcat, amb dues línies obliques fosques sobre l’opercle.
BIBLIOGRAFIA
GBIF | Global Biodiversity Information Facility
Informes d’aplicació 2013-2018 Directiva Hàbitats i Directiva Ocells
ANEXO 1_Listado Especies Informe PS
Espècies protegides i amenaçades de la fauna autòctona a Catalunya
PECES Y CEFALOPODOS. Estrategias marinas de España
MAMÍFEROS Y TORTUGAS. Estrategias marinas de España
MITECO: Materiales educativos y de sensibilización