Epinephelus caninus | Mero dèntol

Tornar enrere

COM LA PODEM IDENTIFICAR

• Cos: Ovalat, massís i robust.
• Coloració: Argentada a marró, sovint amb 4 o 5 bandes verticals fosques.
• Línies obliqües: Dues línies fosques obliqües que parteixen de l’ull i arriben fins a l’opercle.
• Boca: Molt ampla, lleugerament punxeguda, amb la mandíbula inferior prominent i canins visibles.
• Cua: Troncada, vorejada de blanc, però mai còncava.
• Aletes: Dorsal: 11 espines i 13-14 radis tous. Caudal: Troncada. Anal: 3 espines i 8 radis tous, també vorejada de blanc.
• Escates: De tipus cicloide, amb 70-79 al llarg de la línia lateral.

CARACTERÍSTIQUES

Nom científic: Epinephelus caninus (Valenciennes, 1843) 
Nom comú: Mero dèntol, xerna (CA), mero dentón, mero de colmillo(ES), Mérou gris, Mérou noir, Mérou à dents de chien (FR) , hundezahn-Zackenbarsch(D), dogtooth grouper (GR), Cemia nera (IT)
Grup: Peixos
Tipus paisatge: El mero dèntol (Epinephelus caninus) habita principalment en zones rocoses, sovint associades a fons sorrencs o fangosos, a profunditats que van des dels 30 fins als 400 metres. Els exemplars juvenils solen viure en aigües més superficials, entre els 10 i els 30 metres, on són més fàcils d’observar per bussejadors. Aquesta espècie també ha estat detectada en esculls artificials, ocupant biòtops similars als del mero (Epinephelus marginatus) en els seus primers estadis de vida.
Fondària: Es mou habitualment entre els 30 i els 400 metres de profunditat. Els exemplars juvenils prefereixen aigües menys profundes, entre els 10 i els 30 metres, mentre que els adults solen habitar zones més profundes, sovint a més de 90-100 metres.
Mides: Pot arribar a una longitud màxima de 160 cm i un pes de fins a 57 kg. Tot i això, la mida mitjana d’aquesta espècie oscil·la entre 100 i 120 cm.
Distribució geogràfica: El mero dèntol (Epinephelus caninus) es distribueix principalment al Mediterrani i a l’Atlàntic tropical del nord-est. A l’Atlàntic és més comú a les costes africanes, des del sud de Portugal fins a Angola. Al Mediterrani, és una espècie poc freqüent, tot i que es troba en algunes zones de les costes franceses i corses

DISTRIBUCIÓ A LA NOSTRA COSTA

L’hem vist a l’Ametlla de Mar, a Tarragona, Cambrils, Torredembarra, Cubelles, Badalona, Premià de Mar, Mataró, Arenys de Mar, Calella, Blanes, Tossa de Mar, Sant Feliu de Guixols i Palamós. A la Costa Brava només en vam trobar un. Al centre de busseig ens van dir que intentaven que fos reserva, almenys una petita zona, per repoblar aquesta espècie. Feia anys que no se’n veien.

DESCRIPCIÓ

El mero dèntol és un peix de cos ovalat, massís i robust, que pot assolir una mida màxima de 160 cm i un pes de fins a 57 kg, amb una mida mitjana entre 100 i 120 cm. La seva coloració varia d’argentada a marró, amb la presència de 4 o 5 bandes verticals fosques que poden ser més o menys visibles. Destaca per les dues línies obliqües fosques que parteixen dels ulls cap a l’opercle. Té una boca ampla, lleugerament punxeguda, amb la mandíbula inferior prominent i canins sovint visibles. La cua és troncada i vorejada de blanc, mentre que la seva aleta dorsal compta amb 11 espines i 13-14 radis tous, i la caudal mai és còncava.

Hàbitat i distribució

Aquesta espècie subtropical habita en zones rocoses, sovint associades a fons sorrencs o fangosos, a profunditats que oscil·len entre els 30 i els 400 metres. Els juvenils prefereixen aigües menys profundes, entre els 10 i 30 metres, mentre que els adults es troben a més de 90-100 metres. Té una distribució geogràfica que abasta el Mediterrani i l’Atlàntic tropical del nord-est, des del sud de Portugal fins a Angola. Al Mediterrani, és una espècie rara, però s’ha observat en zones com la Còrsega, el Golf del Lleó i la Costa Blava. També es troba en rècifs artificials com els de Golfe Juan (França), Eivissa (Espanya) i Loano (Itàlia).

Alimentació

El mero dèntol és carnívor i s’alimenta principalment de peixos, crustacis i mol·luscs. La seva dieta varia segons la disponibilitat d’espècies en el seu hàbitat i la seva mida, amb una preferència per preses grans gràcies a la seva poderosa mandíbula.

Reproducció

Aquesta espècie és hermafrodita protògina, la qual cosa significa que comença la seva vida com a femella i posteriorment es converteix en mascle. La reproducció té lloc entre els mesos de març i agost, amb fecundació externa i ous pelàgics que suren al mar. Tot i que es disposa de poca informació sobre la seva biologia reproductiva, se sap que té una alta longevitat; un exemplar de 55 anys va ser capturat a Mallorca el 2003.

Conservació i estat de perill

El mero dèntol està classificat com a DD (Data Deficient) a la llista vermella de la UICN, ja que no es disposa d’informació suficient per avaluar el risc d’extinció. Malgrat això, la sobrepesca és una amenaça per a les seves poblacions, especialment al Mediterrani, on és menys abundant.

ESPÈCIES SIMILARS

El mero dèntol (Epinephelus caninus) pot ser confós amb diverses altres espècies de meros que es troben a les mateixes zones geogràfiques. A continuació, es detallen algunes espècies similars que podrien causar confusió:

1. Mero anfós (Epinephelus marginatus)

El mero anfós és probablement l’espècie més comuna que es pot confondre amb el mero dèntol. Tot i que la seva mida i coloració poden ser similars, el mero anfós té una cua arrodonida en lloc de la cua troncada del mero dèntol. A més, el mero anfós presenta una coloració marronosa amb taques clares irregulars, mentre que el mero dèntol tendeix a tenir bandes verticals més marcades. La característica més distintiva del mero dèntol són les dues línies obliqües fosques que parteixen de l’ull cap a l’opercle, una característica que no es troba en el mero anfós.

2. Mero dot (Polyprion americanus)

Aquesta espècie, de gran mida (pot arribar fins a 200 cm), es pot confondre amb el mero dèntol per la seva gran mida i forma robusta. Tanmateix, el cernier comú es pot distingir per la seva gran crista ossea horitzontal a l’opercle i mandíbules molt prominents. Els exemplars joves de Polyprion americanus poden aparèixer en aigües costaneres, però són fàcilment diferenciables pel seu hàbitat (són més comuns sota objectes flotants o derivants), i pel seu perfil de cap més concau.

3. Mero rosat (Mycteroperca rubra)

El mero rosat és una espècie més petita, que arriba fins a 80 cm de longitud. Es pot confondre amb el mero dèntol per la seva forma robusta, però es distingeix fàcilment per la seva coloració de fons més vermellosa o marró-rosada amb línies fosques ondulades als costats, mentre que el mero dèntol presenta una coloració més uniforme d’argentat a marró. A més, el mero rosat tendeix a passar més temps a sobre del fons o en aigües obertes, mentre que el mero dèntol es manté més a prop del fons.

4. Mero ratllat (Epinephelus costae)

Aquesta espècie, encara que més rara, també pot ser confosa amb el mero dèntol. Es distingeix pel seu cos allargat i per una coloració marró groguenca amb línies longitudinals més fosques, a més de tenir dues línies obliqües fosques sobre l’opercle quan és jove. Els exemplars adults tenen la cua troncada o còncava, en contrast amb la cua mai còncava del mero dèntol.

5. Mero blanc (Epinephelus aeneus)

El mero blanc és menys comú a les costes franceses, però pot aparèixer a la Mediterrània. Pot ser confós amb el mero dèntol a causa de la seva forma robusta i el fet que pot tenir una coloració més clara o més uniforme. No obstant això, la seva mida més petita (normalment entre 30 i 70 cm) i la presència de línies més irregulars poden ajudar a diferenciar-lo.

En resum, tot i que el mero dèntol pot semblar similar a diverses espècies de la família dels meros, la presència de les dues línies obliqües fosques que van des dels ulls fins a l’opercle és una de les característiques més distintives per identificar-lo.

TAXONOMIA

ANIMALIA (REGNE), CHORDATA (PHYLUM), TELEOSTEI (CLASSE), PERCIFORMIS (ORDRE), epinephelidae (FAMÍLIA), EPINEPHELUS caninus (ESPÈCIE).

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

VÍDEOS

FOTOGRAFIES

Tornar enrere