Dendrodoris grandiflora | Doris gegant

Tornar enrere

COM LA PODEM IDENTIFICAR

• Cos ovalat, de color blanc grisenc, amb taques fosques irregulars.
• Marge ondulat, ample, amb estries radials ramificades.
• Ploma branquial gran.
• Mantell que cobreix tot el peu.
• Fa 10 cm. Pot arribar als 19 cm

CARACTERÍSTIQUES

Nom científic: Dendrodoris grandiflora, Rapp (1827)
Nom comú: Doris gegant (CA), Doris grande fleur (FR), Dendrodoride fiorito (I)
Grup: Nudibranquis
Tipus paisatge: Immersió poc fonda. Aquest nudibranqui es troba al fons marí ric en esponges, sota les roques, des de la superfície fins a uns 25 metres.
Fondària: Fins als 25 m
Mides:  Fins a 10 cm
Distribució geogràfica: L’espècie es troba al Mediterrani i a l’Atlàntic, des d’Espanya i Portugal fins al sud de Mauritània, les Illes Cap Verd i les Canàries.

DISTRIBUCIÓ A LA NOSTRA COSTA

Delericte la Dragonera, a Tarragona. També està confirmada a Palamós, a l’Estartit i a Cadaqués,

DESCRIPCIÓ

La mida d’aquest nudibranqui, de forma ovalada, força plana, pot arribar als 19 cm, però s’observen més generalment individus de menys de 10 cm.

El cos sol ser de color blanc a gris groguenc, una mica translúcid. Presenta taques difuses (grogues, grises, marrons, olives …) més o menys fosques, de vegades deixant espais oberts o cobrint tot el mantell. Alguns individus presenten una livrea verdosa, marró o sèpia, de vegades rosada.

El marge ondulat del mantell és ample, semblant a una faldilla. Porta línies radials fosques i fines que es ramifiquen i radiquen al voltant del cos. Aquestes línies radials apareixen opaques en individus rosats i també són visibles des de la part inferior del mantell.

El peu, amb vores anteriors i posteriors arrodonides, està completament cobert pel mantell.

A la part frontal, els rinòfors tenen làmines obliqües fosques, la punta és blanca. La beina dels rinòfors és baixa.

El diàmetre del plomall branquial és gran, amb 6-7 brànquies tri lobulades llargues.

En posició ventral, aquesta espècie no presenta tentacles labials i es poden observar plecs al voltant de la boca.

Aquests doridians no tenen una ràdula (és una característica dels Dendrodorididae) i, per tant, no tenen un sistema masticatori. S’alimenten secretant enzims digestius que degraden l’estructura histològica de les esponges i després xuclen aquests residus parcialment digerits. S’observen a les Ircinia fasciculata, Microciona toxystila, Spongia officinalis, probablement Crambe crambe…

Els nudibranquis es reprodueixen sexualment i són ovípars. Són hermafrodites simultànies (els genitals masculí i femení són simultàniament funcionals).

El gonòpor situat al costat dret de l’animal, l’aparellament cap a cua és necessari per a l’intercanvi de gàmetes i per a la fecundació.

La posta es presenta en forma de llaç blanc en espiral. En eclosionar, les espècies amb un desenvolupament planctòtrof, les larves velígeres pelàgiques experimentaran diverses etapes de desenvolupament abans d’aterrar i transformar-se en juvenils.

Els joves del gènere Dendrodoris són generalment de color vermell (excepte els de l’espècie D. limbata).

Un dels principals criteris de discriminació i taxonomia dels doridians és l’observació de la ràdula. De fet, cada espècie mostra una conformació i una organització que li són específiques. Però els representants del gènere Dendrodoris no tenen ràdula. El que fa més difícil la tasca de descripció, com tots els grups que no tenen aquest element.

Segons l’especialista Ángel Valdés, la diferenciació entre espècies de Dendrodorididae no obstant això es pot aconseguir comparant les característiques del sistema reproductor i, en particular, els ganxos del penis, que són diferents entre D. grandiflora, D. limbata i D. senegalensis.

Aquesta espècie no es veu sovint, sobretot perquè viu preferentment sota les roques. Nosaltres l’hem observat enfilant-se per una paret del derelicte Dragonera, a la vista i totalment mimetitzat amb els colors del voltant.

ESPECIES SIMILARS

Dendrodoris limbata: endèmic de la Mediterrània, el dory marbrat es diferencia de D. grandiflora en particular per la vora groga sempre present al llarg del marge del mantell. La seva mida és comparativament més petita, de 7 a 10 cm com a màxim.

A les costes atlàntiques s’han descrit diverses altres espècies del gènere Dendrodoris, sovint africanes o portugueses. Comparteixen la distribució de D. grandiflora només en aquestes costes. Entre ells:

• Dendrodoris herytra Valdés i Ortea, 1996: espècies no observades a la Mediterrània però presents a les costes atlàntiques franceses i a Portugal, Canàries, Madeira, Açores. Aquesta espècie es caracteritza per un petit i curt plomatge branquial i un pelatge de color vermell rosat.
• Dendrodoris senegalensis Bouchet, 1975: de morfologia i aspecte idèntics, més aviat de color marró-taronja marbrat amb taques, l’espècie és present a les costes de l’Àfrica occidental, inclòs a Cap Verd on creua D. grandiflora. Les brànquies i els rinòfors tenen el mateix color que el mantell. S’hauria trobat una variant marró.

Altres espècies de Dendrodoris es representen de nou a la mateixa zona, mostrant cadascuna àmplies variacions de color. De vegades és difícil decidir-se per una foto. Principalment perquè les mides poden ser confuses, especialment en joves de totes les espècies (excepte D. limbata) que generalment són vermelles. Aquesta discriminació també pot resultar complicada per als científics que les estudien perquè la classificació dels doridians es basa sobretot en elements interns com la ràdula i el gènere Dendrodoris no té tots aquests elements interns.

TAXONOMIA

ANIMALIA (REGNE), MOLLUSCA (PHYLUM), GASTROPODA (CLASSE), NUDIBRANQUIA (ORDRE), DENDRODORIDIAE (FAMÍLIA), DENDRODORIS GRANDIFLORA (ESPÈCIE).

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

VÍDEOS

FOTOGRAFIES

Tornar enrere