Cerianthus Membranaceus | Anèmona de tub

Tornar enrere

COM LA PODEM IDENTIFICAR

• Tentacles exteriors llargs, tentacles interiors curts
• Tub mucós on l’animal pot retreure’s completament
• Color variable i diferent dels 2 tipus de tentacles
• En substrats solts

CARACTERÍSTIQUES

Nom científic: Cerianthus membranaceus, Gmelin (1791)
Nom comú: Anèmona de tub (CA), Anémona de tubo (ES), Grand cérianthe (FR), Coloured tube anemone (GB), Flore di mare (IT)
Grup: Cnidaris – Hexacoralls
Tipus paisatge: Fons fangosos i sorrencs o sobre roques sedimentàries esquerdades. En derelictes.
Fondària: Fins als 40 m.
Mides:  Fins a 1 metre de longitud, 40 cm de diàmetre.
Distribució geogràfica: Des de la península Ibèrica fins al Mar del Nord. La trobem a tota la Mediterrània.

DISTRIBUCIÓ A LA NOSTRA COSTA

Al derelicte Dragonera a Tarragona i el parc del SES. També està confirmada a Sant Andreu de Llavaneres, Tossa de Mar, Sant Feliu de Guixols, Palamós, Begur, l’Estartit, Illes Medes, l’Escala, Cadaqués, Llançà i Colera.

DESCRIPCIÓ

Aquesta espècie pertany a la família Cerianthidae, de manera que no presenta esquelet dur ni disc basal amb què adherir-se fortament al substrat, sinó que més aviat presenta un tronc en forma de tub membranós de fins a 1 metre de longitud de color marronós sorrenc, el qual està normalment mig enterrat al fons i la meitat restant sobresortint. La part posterior acaba en punta, mentre que l’anterior presenta 2 corones de tentacles: una corona interna de tentacles fins i curts (orals), i una altra corona externa de tentacles gruixuts de 20cm de longitud (perifèrics). Presenta de 150 a 200 tentacles que de vegades es veuen en bandes i presenten una gran varietat cromàtica: des de blanc-groguenc, blanc, groc, taronja, verd, marró, blau, negre, porpra, violeta i bru-violeta, blau fosforescent o verd brillant. Tant el diàmetre de la placa bucal central com la mida corporal de l’animal mesuren 40cm. Els tentacles orals normalment són de color marró fosc.

Els tentacles de Cerianthus membranaceus no es retreuen, però tot l’animal pot retrocedir al seu tub. En fer-ho, alguns dels tentacles agafen la vora i estiren el tub darrere d’ella, fent que desaparegui de la vista. Normalment, el tub és una llar permanent, però si l’anèmona es pertorba des de baix, com un eriçó de mar , pot expulsar-se del seu tub, traslladar-se a una nova ubicació i secretar-ne un de nou.

Malgrat el seu nom comú, no es tracta d’una anemone , ja que es diferencia d’elles en què no posseeix un disc pedal per amarrar.

No té aparell circulatori ni nerviós, les pròpies cèl·lules s’encarreguen individualment de prendre l’oxigen que precises per a la seva supervivència. Tampoc té zooxantel·les .

El cos d’aquest cnidari està format per una espècie de borsa, que es presenta introduïda en un tub format per mucoses excretades i que l’animal va construint, amb una cavitat central que fa de boca i òrgan excretor. El tub té un tipus de nematocists anomenats cnidòcits que el protegeixen d’atacs.

És una espècie solitària de grans dimensions que acostuma a viure sobre fons fangosos i sorrencs o sobre roques sedimentàries esquerdades, normalment en zones de mínima marea com en les boques de coves marines. Se’l pot veure des de en aigües superficials fins als 40 metres de profunditat a tota la Mediterrània.

La seva dieta està composta fonamentalment per crustacis de mida petita, peixos i larves de plàncton, els quals són capturats de les corrents marines, primerament, pels tentacles llargs, els quals rebusquen pels voltants del substrat, per anar, posteriorment, als tentacles petits del centre, on les partícules alimentàries són “tastades” per cèl·lules quimioreceptores, per, finalment, ser introduïdes a l’orifici oral.

Només es reprodueix sexualment, mai per gemmació o bipartició. Són hermafrodites, i en determinats períodes de l’any produeixen òvuls i espermatozoides, evitant així la autofecundació. Les larves plànules resultants de la fecundació presenten un primer estat anomenat “cerinula” en el qual ja apareixen clarament diferenciades una cavitat gàstrica, un orifici anal/bucal i nombrosos tentacles, els quals li permeten moure’s i nedar fins a nous llocs per establir-se i construir un habitacle en forma de tub.

El cos del tub segrega una gelatina composta d’una xarxa de cèl·lules urticants velles que amb el temps s’endureix, adquirint una consistència dura i invulnerable als bacteris.

ESPECIES SIMILARS

Tot i que alguns autors afirmen que la confusió amb altres espècies és impossible degut a què es tracta de la única espècie amb dos tipus de tentacles, d’altres, en canvi, diuen que pot confondre’s amb Pachycerianthus dohrni, Pachycerianthus solitarius i Arachnanthus oligopodus en base al seu aspecte semblant i perquè comparteix el mateix hàbitat.

Pachycerianthus dohrni (Beneden, 1924), molt semblant a C. membranaceus, mediterrani, de gran mida, descrit principalment a Itàlia (Nàpols i Adriàtic). No hi ha avistaments, trobats a les nostres costes mediterrànies franceses.

Pachycerianthus (Ceriantus) solitarius (Rapp, 1829) té menys tentacles i és de mida més petita. El tub és semitransparent i molt discret. El “tronc” és llis i cilíndric. Mediterrani i Atlàntic central occidental.

Arachnanthus oligopodus és més petit i té menys tentacles (de 24 a 28 tentacles llargs per als exemplars fotografiats a la Mediterrània), espècies cosmopolites (Mediterrani, Carib, Pacífic i Mar Roig), que es troben a la Mediterrània de 10 a 80 m sobre un fons sorrenc i fangoso. i només visible de nit. Desapareix a la més mínima alerta (flash o llum) en el seu tub.

TAXONOMIA

ANIMALIA (REGNE), CNIDARIA (PHYLUM), ANTHOZOA (CLASSE), CERIANTARIA(ORDRE), CERIANTHIDAE (FAMÍLIA), CERITANTHUS MEMBRANACEUS (ESPÈCIE).

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

VÍDEOS

FOTOGRAFIES

Tornar enrere