Anilocra physodes | Poll de mar

Tornar enrere

COM LA PODEM IDENTIFICAR

• Cos aplanat dorsoventralment. L’exoesquelet és pla i ovalat, adaptat per adherir-se als hostes.
• Coloració. Normalment de tonalitats marronoses o grisoses, amb certa transparència en individus més joves.
• Ulls compostos prominents. Els ulls són arrodonits i situats a la part anterior, visibles a simple vista.
• Antènules curtes. Presenta dues parells d’antennes, amb les antènules més petites i visibles.
• Pernets locomotors adaptats. Les potes posteriors estan fortament adaptades per enganxar-se a l’hoste.
• Tegument dur i segmentat. L’exosquelet mostra segments clars, amb una superfície llisa o lleugerament reticulada.
• Adhesió a peixos. Són ectoparàsits, normalment enganxats a la zona ventral o lateral del peix, especialment prop de la cua o brànquies.

CARACTERÍSTIQUES

Nom científic: Anilocra physodes (Linnaeus, 1758)
Nom comú: poll de mar (CA), piojo de mar (ES), anilocre (FR), fish louse (GB), pulex marino o piozzo marino (I), Fischfloh (D)
Grup: Crustacis
Tipus paisatge: És un ectoparàsit marí que habita sobre peixos, fixant-se principalment a les zones ventrals, laterals, brànquies o prop de la cua. Prefereix aigües marines costaneres temperades o càlides amb bona circulació, sovint associades a fons suaus o praderies de posidònia, i depèn completament del peix hoste per alimentar-se i protegir-se. Fora del seu hoste, el crustaci sobreviu molt poc, de manera que tot el seu cicle vital està estretament lligat al biòtop que li proporciona l’hoste.
Fondària: Es troba en zones costaneres poc profundes
Mides: Longitud del cos: Entre 20–30 mm
Distribució geogràfica: Té una distribució geogràfica principalment mediterrània i atlàntica nord-oriental. Es troba al llarg de les costes del mar Mediterrani i en zones costaneres de l’oceà Atlàntic proper a Europa, especialment en aigües temperades del nord i centre del continent. La seva presència està estretament lligada a les àrees on habiten els peixos hoste que parasita, de manera que no s’estén a regions on aquests peixos són escassos o absents.

DISTRIBUCIÓ A LA NOSTRA COSTA

Deltebre, Ametlla de Mar, Les Tres Cales, Calafat, Cambrils, Salou, Tarragona, Torredembarra, El Creixell, Coma-ruga, Calafell, Gavà, Delta del LLobregat, Barcelona, Badalona, Mataró, Arenys de Mar, Canet de Mar, Calella, Malgrat de Mar, Blanes, Tossa de Mar, St. Feliu de Guíxols, Sa Caleta, S’Agaró, Platja d’Aro, Palamós, Sa Tuna, Mas Pinell, l’Estartit, Illes Medes, Montgó, St. Martí d’Ampúries, Empuriabrava, Roses, El Port de la Selva i Portbou.

DESCRIPCIÓ

La Sterna hirundo és un ocell marí esvelt de mida mitjana, amb cos estilitzat, ales llargues i estretes i una cua profundament forcada amb dues plomes externes allargades; en plomatge reproductor mostra un capell negre intens que contrasta amb les parts inferiors clares i el dors gris pàl·lid, i té el bec vermell ataronjat amb la punta fosca, així com potes curtes de to rogenc.

Hàbitat

Ocupa ambients aquàtics oberts, tant marins com continentals, com platges, llacunes litorals, aiguamolls, illots sorrencs o de grava, grans llacs, embassaments i trams amples de rius, preferentment amb poca vegetació i bona visibilitat.

Alimentació

S’alimenta principalment de petits peixos que captura mitjançant picats ràpids a la superfície de l’aigua; complementa la dieta amb crustacis i altres petits organismes aquàtics.

Reproducció

Nidifica en colònies sobre el terra nu, sovint en illots o bancs de sorra o grava; la posta sol ser de 2–3 ous dipositats en una simple depressió, i ambdós progenitors participen en la incubació i en la cura dels polls.

ESPECIES SIMILARS

Aquestes són algunes espècies similars presents al Mediterrani que poden generar confusió amb la Sterna hirundo:

Sterna albifrons: Molt més petita i compacta; front blanc molt evident fins i tot en època de cria; bec groc amb punta negra; vol més ràpid i nerviós.

Sterna sandvicensis: Clarament més gran i robusta; bec negre amb punta groga; lleu cresta despentinada; aspecte general més massís i menys esvelt.

Sterna dougallii: Parts inferiors més blanques i “lluminoses”; bec majoritàriament negre (amb base rogenca en reproducció); vol molt elegant i lleuger; menys comuna.

Chlidonias niger: En plomatge nupcial presenta cos i pit negres; fora de cria mostra taques fosques a les galtes; vol més erràtic sobre aiguamolls i zones interiors.

Chlidonias hybrida: En cria té ventre gris fosc però galtes blanques; dors més gris uniforme; sovint associada a zones d’aigua dolça.

Thalasseus bengalensis: Més gran i de to general més pàl·lid; bec llarg i groc intens; estructura més robusta i vol potent.

TAXONOMIA

ANIMALIA (REGNE), CHORDATA (PHYLUM), AVES (CLASSE), Charadriiformes (ORDRE), LARIDAE (FAMÍLIA), STERNA HIRUNDO (ESPÈCIE).

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

VÍDEOS

FOTOGRAFIES

Tornar enrere