Chelon labrosus | Llissa vera

Tornar enrere

COM LA PODEM IDENTIFICAR

• Cos allargat, relativament robust i amb forma de torpede.
• Llavis superiors molt gruixuts, amb 2 a 5 fileres de petites papil·les (sembla com si tingués “llavis carnosos”.
• Coloració gris blavosa, amb reflexos verdosos o platejats al dors i el ventre clar, gairebé blanc.
• Línies longitudinals fosques, de 7 a 9 línies paral·leles als flancs, formades per l’escatat.
• Taca poc definida sobre la galta (opercle branquial).
• Taca fosca sota les aletes pectorals, visible a l’arrel de l’aleta.
• Aletes dorsals separades, la primera amb 4 radis espinosos; la segona més llarga i tova i l’aleta caudal és bifurcada i força ampla.
• Ulls relativament grans i rodons.
• Sovint es veu en grups de diversos individus prop de fons sorrencs o fangosos, a prop de ports i desembocadures.
• Treuen sovint la boca fora de l’aigua, Sobretot en aigües poc oxigenades (com llacunes, estuaris o ports amb escassa renovació).

CARACTERÍSTIQUES

Nom científic: Chelon labrosus (Risso, 1827)
Nom comú: Llissa vera, llisa, caluga blanca (CA), lisa (ES), mulet lippu, mulet à grosses lèvres, muge lippu (FR), thcklip-grey mullet, grey mullet, lesser grey mullet (GB), muggine labbrone, cefalo labbrone (I), Dicklippen-Meeräsche (D)
Grup: Peixos ossis
Tipus paisatge: Habita principalment ambients costaners poc profunds, on les aigües són calmes, riques en nutrients i sovint amb una baixa concentració d’oxigen. És molt comú trobar-lo en llacunes litorals (com les albuferes) i en estuaris, és a dir, zones on es barregen l’aigua dolça i la salada. Aquestes àrees solen tenir un fons fangós o sorrenc, amb una abundant presència de matèria orgànica en descomposició, que forma part de la seva dieta.

També és habitual observar-lo en ports, dàrsenes i canals, sovint en zones alterades per l’activitat humana. Gràcies a la seva gran tolerància a la contaminació, pot sobreviure en aigües tèrboles, amb baix nivell d’oxigen i variacions de salinitat. Aquest comportament és especialment evident quan se’l veu treure la boca fora de l’aigua, una estratègia per captar oxigen de capes superficials.

En períodes càlids, pot remuntar rius i penetrar força a l’interior, sempre que les condicions de temperatura siguin adequades. A l’estiu, es desplaça cap a la costa per alimentar-se, mentre que a l’hivern pot anar a zones més profundes i obertes, tot i que no s’allunya gaire del litoral.
Fondària: Durant la major part de l’any, especialment a la primavera i l’estiu, es troba habitualment entre els 0 i els 20 metres de profunditat, tot i que pot arribar fins als 150 metres en determinades circumstàncies. Les zones més típiques d’observació són aquelles compreses dins els primer metres del litoral, com platges, ports, llacunes litorals i estuaris, on l’aigua és tranquil·la, rica en nutrients i relativament càlida.

A l’hivern, alguns exemplars poden desplaçar-se cap a zones més profundes i mar endins, però no és gaire comú trobar-los més enllà dels 50-80 metres, i normalment es mantenen relativament a prop de la costa.
Mides: Els exemplars adults poden arribar fins als 80 cm de longitud i pesar fins a 5 kg, encara que aquestes mides són poc freqüents. En general, la mida habitual dels individus que es troben en ambients naturals, com ports, llacunes i zones de busseig recreatiu, és d’uns 40 a 50 cm de llargada i 1 a 1,5 kg de pes.

Els juvenils, que sovint habiten en zones estuarianes o llacunes, poden mesurar entre 10 i 30 cm, i són més esvelts i ràpids. La mida mínima legal de captura en algunes regions (com la Mediterrània francesa) és de 20 cm, la qual cosa reflecteix la seva ràpida taxa de creixement en condicions favorables.
Distribució geogràfica: La llissa (Chelon labrosus) es troba a la costa atlàntica oriental i a tot el mar Mediterrani. Viu en zones costaneres poc profundes, com llacunes, estuaris i ports, i tolera bé aigües salobroses o dolces.

DISTRIBUCIÓ A LA NOSTRA COSTA

Deltebre, Ampolla, Ametlla de Mar, Cambrils, Tarragona, Torredembarra, Calafell, Cunit, Cubelles, Vilanova i la Geltrú, el Prat de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat, Barcelona, Malgrat de Mar, Palafrugell, Begur, l’Estartit, Illes Medes, l’Escala, Roses, Cadaqués, Llançà, Colera i Portbou.

DESCRIPCIÓ

La llissa és un peix costaner de mida mitjana-gran, de cos allargat, fusiforme i robust, que pot arribar als 80 cm de longitud. Presenta una coloració gris blavosa al dors amb reflexos verdosos, i un ventre clar, gairebé blanc. Un tret molt característic és la presència de llavis superiors gruixuts, amb petites papil·les, que li donen un aspecte de “boca carnosa”. Al llarg del cos mostra de 7 a 9 línies fosques longitudinals, i sovint té una taca fosca a la base de les aletes pectorals. Neda habitualment en bancs i és fàcilment observable en aigües superficials, especialment en entorns amb vegetació i sediments.

Hàbitat

La llissa habita zones costaneres poc profundes, entre 0 i 20 metres, tot i que pot arribar als 150 m. Prefereix fons sorrencs o fangosos, llacunes litorals, estuaris, desembocadures de rius i ports. És molt tolerant a aigües tèrboles, salobroses i amb baix contingut d’oxigen, motiu pel qual sovint se la pot veure traient la boca fora de l’aigua per respirar. També pot remuntar rius i adaptar-se a aigües dolces o salabroses.

Alimentació

És una espècie omnívora filtradora, que s’alimenta principalment de matèria orgànica del sediment, algues microscòpiques, vegetació aquàtica i petits invertebrats. Els juvenils consumeixen zooplàncton i matèria en suspensió. Utilitza la seva boca gruixuda per remenar el fang i filtrar el menjar.

Reproducció

La llissa és ovípara. La reproducció té lloc entre febrer i abril, amb posta d’ous pelàgics (flotants). Després de l’eclosió, els juvenils es queden en llacunes i estuaris durant diversos mesos, abans de migrar cap al mar. La maduresa sexual arriba als 2 anys en els mascles i 3 anys en les femelles. Com altres mugílids, pot presentar migracions estacionals, desplaçant-se segons la temperatura i les condicions de l’aigua.

ESPECIES SIMILARS

La llissa llobarrera (Mugil cephalus) és una espècie de mida gran amb un cos robust i allargat, de coloració argentada característica. Es diferencia de la llissa lippu perquè té llavis més fins i sense papil·les a la boca, i una línia lateral molt marcada. També destaca per tenir els radis de l’aleta pectoral més llargs i una aleta caudal una mica més forquilla. Aquesta espècie és molt comuna en ports i desembocadures arreu del món i sovint es confon amb la llissa lippu per la seva gran semblança.

La llissa galta-roja (Chelon auratus) és molt semblant a la llissa lippu, però es distingeix per tenir una taca groguenca brillant a l’opercle i uns llavis més prims amb poques papil·les visibles. És habitual en zones costaneres i sovint s’utilitza en aqüicultura. Aquesta espècie comparteix hàbitat amb la llissa vera, fet que pot portar a confusions si no s’observen bé els detalls de la boca i la taca característica.

La llissa rayada (Liza ramada) presenta un cos platejat amb línies fosques longitudinals, molt semblant a la llissa lippu. Tot i això, té uns llavis molt prims i papil·les gairebé inexistents, així com una boca ampla i recta. Aquesta espècie és molt comuna en els mateixos hàbitats que la llissa lippu, com llacunes i estuaris, i pot ser fàcil de confondre si no es fixa en els detalls de la boca.

La llissa morruda (Oedalechilus labeo) té un aspecte general similar però es pot distingir fàcilment pel seu musell més punxegut, una boca inferior i l’absència de papil·les als llavis. Tot i que és menys comuna al Mediterrani, apareix de tant en tant a la costa i pot ser confosa amb la llissa lippu en immersions poc profundes. La seva forma de la boca i el musell són les claus per diferenciar-la.

TAXONOMIA

ANIMALIA (REGNE), CHORDATA (PHYLUM), TELEOSTEI (CLASSE), mugiliformes (ORDRE), mugilidae (FAMÍLIA), chelon labrosus (ESPÈCIE).

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

VÍDEOS

FOTOGRAFIES

Tornar enrere