Epinephelus Marginatus | Mero

Tornar enrere

COM LA PODEM IDENTIFICAR

• Cos ovalat, massiu i robust
• Cap massís i ulls prominents
• Taques clares que irradien al voltant de l’ull
• Una sola aleta dorsal
• Cua arrodonida amb una vora blanca o groga
• Parts posteriors de les aletes dorsal i anal fosques

CARACTERÍSTIQUES

Nom científic: Epinephelus Marginatus (Lowe, 1834) 
Nom comú: Mero, Anfós, Nero (CA), Mero, Mero moreno, Garopa, Chemia marrón, Mero nebuloso (ES), Mérou sombre, Mérou brun, Mérou noir (FR) , Tandbaars, Geelpens, Bruine tandbaars (D), Dusky perch, Dusky grouper (GR), Cemia bruna (IT)
Grup: Peixos
Tipus paisatge: Caracteritzat pel seu gran sedentarisme durant el període estival o en espais protegits, el mero és present en fons rocosos irregulars amb cavitats o coves per a refugiar-se, tot i que també es troba en fons sorrencs al voltant de posidònia i zostera. No li agraden els llocs massa alterats.
Fondària: Entre 5 i 100 m de profunditat.
Mides: Des dels 20 als 140 cm.
Distribució geogràfica: Es troba per tot el Mediterrani i Atlàntic oriental des del sud de Bratanya fins a Sud-àfrica i a l’Atlàntic occidental (Brasi i Bermudes), però no és segur que sigui la mateixa espècie per a l’Atlàntic occidental.

DISTRIBUCIÓ A LA NOSTRA COSTA

L’hem vist a l’Ametlla de Mar, a Tarragona, Cambrils, Torredembarra, Cubelles, Badalona, Premià de Mar, Mataró, Arenys de Mar, Calella, Blanes, Tossa de Mar, Sant Feliu de Guixols i Palamós. A la Costa Brava només en vam trobar un. Al centre de busseig ens van dir que intentaven que fos reserva, almenys una petita zona, per repoblar aquesta espècie. Feia anys que no se’n veien.

DESCRIPCIÓ

El mero és un dels peixos més grans que es pot trobar a la Costa Daurada i un dels més emblemàtics de la Mediterrània. És conegut pel seu caràcter simpàtic i el seu cos ovalat, massís i robust, amb una longitud que no supera quatre vegades la seva alçada. A la nostra regió, els exemplars més joves poden trobar-se a prop de la superfície, mesurant uns 20 cm, mentre que els adults, que solen viure en zones més protegides com Dragonera, poden arribar fins als 80 cm o fins i tot als 140 cm en casos excepcionals.

Aquest peix té un cap prominent, amb ulls sortints i tres espines operculars que el fan molt característic. La seva boca és ampla amb la mandíbula inferior més destacada. Al voltant dels ulls, presenta marques clares en forma de “llàgrimes” o “Y”, úniques a cada individu, fet que facilita la seva identificació.

En el seu aspecte físic, l’aleta dorsal es compon d’11 espines seguides de 13 a 16 radis tous, mentre que l’aleta anal en té tres d’espinoses clarament visibles. La seva aleta caudal ampla i arrodonida té una vora blanca, que també és present en les altres aletes, més fosques que el cos. Aquest cos presenta escates petites, incrustades en una pell gruixuda. Les seves aletes pectorals són grans, arrodonides, i tenen un plec de pell escamosa.

Pel que fa al color, el mero sol ser marronós, però pot variar de gris fosc a gris clar o fins i tot vermellós, amb taques clares en forma de “núvols”. Els individus més grans, especialment els mascles vells, solen ser de color marró uniforme.

Hàbitat i Comportament

Els juvenils sovint habiten escletxes de poca profunditat (fins a 15 m), cosa que els fa difícils de veure. Els adults, en canvi, prefereixen fons rocosos més profunds, però generalment per sobre de la termoclina. Aquesta separació d’hàbitats entre juvenils i adults evita que ambdós coincideixin sovint en el mateix lloc.

La fidelitat del mero al seu lloc és especialment alta en mascles vells, mentre que les femelles joves solen ser més nòmades. Els adults tendeixen a ser sedentaris a l’estiu, mantenint-se a la part superior de la termoclina, mentre que a l’hivern el seu comportament és més variable. A Sicília, per exemple, s’ha observat que durant l’hivern es desplacen a zones de 30 m o més de profunditat, mentre que a l’estiu prefereixen zones menys profundes (Lembo et al., 1998). Un estudi a la reserva marina de Cerbères-Banyuls també va mostrar un alt nivell de sedentarisme al llarg de totes les estacions (Astruch et al., 2006), on en baixar les temperatures tendeixen a quedar-se amagats.

El mero s’alimenta principalment de cefalòpodes (sepies, pops, calamars), crustacis i peixos. Com a depredador al final de la cadena alimentària, exerceix el rol de regulador de l’estat de salut de les poblacions. Caça a l’aguait, esperant que les preses s’apropin.

La dieta d’E. marginatus varia segons la mida. Els meros petits consumeixen inicialment crustacis petits (isòpodes, amfípodes, gambes) i, després, crancs com la Eriphia Verrucosa. Entre els 20 i 60 cm, s’alimenten de crancs i peixos, i els mol·luscs s’incorporen a la dieta quan superen els 30 cm. Els meros més grans (> 60 cm) prefereixen capturar mol·luscs cefalòpodes i, en segon lloc, peixos.

Es tracta d’una espècie protògina hermafrodita (primer femella, després mascle) que esdevé femella reproductora entre els 4 i 5 anys (40-50 cm). Als 10-14 anys (60-70 cm) es produeix el canvi de sexe, i cap als 15 anys (80-90 cm), la majoria es converteixen en mascles. Els individus més grans poden assolir els 50 anys.

Durant el període de posta (de juliol a setembre), els meros madurs es reuneixen en grups de desenes o centenars en zones rocoses a 15-30 m de profunditat, reproduint-se especialment al mes d’agost a la nit. Les exhibicions de festeig i l’alliberament de gàmetes només duren uns quants dies. L’aproximació consisteix en desfilades masculines inclinades al costat i situades sobre la femella. La parella inicia una espiral ascendent mentre el mascle continua l’exhibició, repetint el procés després d’un descens. En la pujada final, amb una acceleració brusca, s’alliberen els gàmetes en aigües obertes.

La fecundació es produeix en aigües obertes i els ous són pelàgics. L’eclosió té lloc 40 hores després, i les larves comencen a alimentar-se al tercer dia. Després d’un mes com a larva pelàgica, el mero esdevé “competent”, descendint al fons rocós, on inicia la seva vida bentònica en cavitats pròximes a la superfície. Aquesta etapa es coneix com a reclutament. La primavera següent, el mero jove fa de 5 a 6 cm i arriba als 13 cm en un any.

La pell dels meros sovint està parasitada per anilocres (poll de mar) o copèpodes (Caligus sp.).

Es tracta d’una espècie patrimonial, un indicador de la qualitat del medi ambient, i un senyal de que la cadena tròfica que el precedeix està en bon estat de salut, essent el depredador de màxim nivell. La sedentarització de les poblacions de mero està relacionada amb la qualitat dels llocs que proporcionen recursos d’alimentació i refugi per als mascles grans, tant en espais marins protegits com no.

Per apropar-se a aquest peix prudent però curiós mentre es practica busseig, és important no precipitar-se cap a ell; si desapareix, espereu trobar-lo… a l’esquena!

El mero es troba ocasionalment a les peixateries després de la pesca amb xarxa, la qual no està prohibida. Es ven regularment a Israel, Turquia, Xipre, Grècia i el Marroc. El seu alt valor comercial incentiva la caça furtiva.

El GEM i les seves observacions durant els últims 20 anys:

El GEM ( Groupe d’Etude du Mérou ) es va crear l’any 1986. Inclou científics, gestors d’espais protegits i graduats de la FFESSM. Aquí, en resum, la història i les actuacions del GEM, a França.

El mero al seu entorn natural durant tot l’any:

Ens vam plantejar preguntes bàsiques per entendre millor el comportament del mero. Per exemple, què fan a l’hivern? Descobrir aquests aspectes és essencial per conèixer bé l’animal. Al principi, ignoràvem el seu comportament perquè gairebé no es veien en aquesta estació, i hi havia la hipòtesi que migressin. Tanmateix, les observacions van demostrar que els meros es queden al seu lloc habitual, no migren. Quan baixa la temperatura, tendeixen a quedar-se quiets al fons d’un forat, i surten a caçar en moments molt concrets: a l’alba o al capvespre, aprofitant el crepuscle per camuflar-se i sorprendre les seves preses.

Com reconèixer-los?

Una altra pregunta rellevant va ser com identificar cada mero. La resposta va arribar observant-los in situ: al voltant de l’ull, els meros tenen una marca distintiva en forma de llàgrima i de lletra Y, que no canvia durant tota la vida, convertint-se en un senyal d’identitat semblant a les nostres empremtes dactilars. A més, el seu patró de color es manté estable, tot i que pot tornar-se més clar amb el temps o fins i tot amb el canvi de sexe. Cal destacar que només els mascles grans i dominants poden desenvolupar una taca platejada a l’esquena, una altra característica identificativa.

El cop de sort de principis dels anys noranta va marcar un punt d’inflexió per a la població de meros a les costes franceses. Durant els anys vuitanta, els meros havien pràcticament desaparegut fora de les zones protegides, i només s’hi veien alguns exemplars adults. Aquesta situació es devia a diversos factors com la sobreesplotació, la contaminació i el deteriorament general del seu hàbitat natural.

A partir dels anys noranta, es va produir un retorn dels meros joves. Un exemple simbòlic va ser la captura de “Maurice”, un mero juvenil de només 2,5 cm als Embiez l’any 1992. Aquest retorn s’explica per la combinació de tres factors clau:

1. Escalfament lleuger de l’aigua: L’augment de la temperatura afavoreix la supervivència i desenvolupament de les larves de mero, proporcionant-los un entorn més favorable.
2. Mesures de protecció: A partir de l’any 1993, es va establir una moratòria per protegir el mero, que es va renovar el 1997 i el 2002, garantint així el temps necessari perquè les poblacions es recuperessin.
3. Proporció de sexes favorable: Perquè el mero es reprodueixi amb èxit, cal un mascle dominant amb un “harem” d’un mínim de 10 femelles, fet que estimula el seu comportament reproductiu.

La combinació d’aquests tres elements va ser crucial per restaurar les poblacions de meros. Sense aquesta coincidència favorable de factors, la recuperació d’aquesta espècie emblemàtica hauria estat molt més difícil.ue els va permetre sobreviure i, avui, sobretot, reproduir-s’hi.

CONSERVACIÓ I NORMATIVES DIVERSES

L’Epinephelus marginatus, o mero, està classificat com a en perill d’extinció (EN) a la Llista Vermella de la UICN, degut a l’amenaça constant sobre les seves poblacions, especialment pels exemplars grans que tenen un paper clau en la reproducció de l’espècie. També està inclòs en l’Annex II del Conveni de Barcelona i l’Annex II del Conveni de Berna, tractats que busquen protegir la biodiversitat a les zones mediterrànies i europees respectivament.

A França, les moratòries de protecció per al mero han tingut resultats positius. La primera va començar a Còrsega l’any 1980, prohibint-ne la caça submarina, i més tard es va estendre a tot el continent francès el 1993. Des de llavors, les moratòries s’han renovat, amb el decret més recent de 2013 que amplia la prohibició fins al 2023, fet que ha permès que els meros tinguin un entorn més segur on prosperar.

Tanmateix, en altres zones de la Mediterrània, com les Illes Balears i Andalusia, es considera que les mesures actuals són insuficients, ja que la protecció només cobreix els exemplars juvenils, mentre que els exemplars adults, fonamentals per a la reproducció i estabilitat de l’espècie, queden desprotegits fora de les reserves. Aquesta situació evidencia la necessitat de protocols més estrictes que protegeixin especialment els individus adults fora de les zones de reserva, ja que la seva disminució dificulta la recuperació de les poblacions.

ESPÈCIES SIMILARS

Els diferents tipus de meros presents al Mediterrani i a l’Atlàntic es poden diferenciar tant per la seva aparença física com pel seu hàbitat preferit. A continuació, es detallen les principals característiques de les espècies més conegudes:

1. Polyprion americanus (mero basc):
   • Distribució: Present a tot el Mediterrani, però molt rar; és més comú a l’Atlàntic occidental i, de forma limitada, a l’Atlàntic oriental, especialment cap al nord.
   • Mida: Gran, amb una mida mitjana de 80 cm i un màxim de 200 cm.
   • Aspecte: Cap massís amb una part superior lleugerament còncava i una cresta òssia prominent a la part superior de l’opercle. Té mandíbules molt marcades.
2. Epinephelus caninus (mero dèntol):
   • Distribució: Rarament es troba a poca profunditat i només es veuen els individus joves.
   • Mida: Pot arribar als 150 cm de longitud.
   • Aspecte: Destaca pels seus canins més desenvolupats que en altres espècies d’Epinephelus. Té una coloració fosca i uniforme, sense marques distintives, i dues línies obliqües fosques que van de l’ull a l’opercle.
   • Hàbitat: Fons de roca amb sorra o fang.
3. Mycteroperca rubra (mero reial o mero rosat):
   • Distribució: Present a tot el Mediterrani i a l’Atlàntic central oriental i occidental, encara que és rar a les nostres costes.
   • Mida: És una espècie més petita, amb una longitud de 20 a 40 cm i un màxim de 80 cm.
   • Aspecte: Cua truncada amb dors marró vermellós fosc i costats més clars amb línies ondulades fosques.
   • Hàbitat: Solitari, viu en fons sorrencs i rocosos.
4. Epinephelus costae (mero ratllat):
   • Distribució: Espècie mediterrània, però molt rara a la costa provençal i catalana.
   • Mida: Pot arribar a ser gran, amb una mida d’entre 30 a 70 cm, amb exemplars excepcionals de fins a 100-140 cm.
   • Aspecte: Cos allargat, amb una cua que pot ser còncava o truncada en els adults. Color marró groguenc a sèpia, amb línies longitudinals fosques i dues línies obliqües a l’opercle en els juvenils.
5. Epinephelus aeneus (mero blanc):
   • Distribució: Més freqüent a la zona sud de la Mediterrània, tot i que se suposa que es pot trobar també a la costa atlàntica fins a les illes Britàniques.
   • Aspecte: És conegut per la seva coloració més clara en comparació amb altres espècies de meros.

Aquestes espècies es poden reconèixer pel seu patró de color, forma de les aletes i mida. Els hàbitats preferits varien des de fons sorrencs fins a zones rocoses profundes, adaptant-se segons la seva mida i necessitats biològiques.

TAXONOMIA

ANIMALIA (REGNE), CHORDATA (PHYLUM), TELEOSTEI (CLASSE), PERCIFORMIS (ORDRE), epinephelidae (FAMÍLIA), EPINEPHELUS MARGINATUS (ESPÈCIE).

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

VÍDEOS

FOTOGRAFIES

Tornar enrere